Les organitzacions i partits d’extrema dreta han perfeccionat una estratègia comunicativa que resulta tan efectiva com previsible: inflar els problemes reals de la societat fins a convertir-los en amenaces existencials, assenyalar culpables clars (immigrants, elits globals, burocràcia, “woke” o “globalistes”) i oferir solucions que, o bé són deliberadament vagues, o bé són tan radicals que qualsevol persona amb coneixements mínims de política o economia sap que són irrealitzables a curt termini sense causar danys col·laterals devastadors.
Aquesta tàctica no busca governar amb dades ni amb plans detallats. Busca emocionar, polaritzar i mantenir el votant en un estat permanent d'indignació que impedeix exigir comptes concrets. Els discursos són plens de retòrica apocalíptica (“el país està destruït”, “ens estan reemplaçant”, “l’economia està en ruïna”) però escassos en fulls de ruta, pressupostos o calendaris realistes. I quan donen detalls, solen ser promeses que saben que xocaran amb la realitat legal, econòmica o logística.
L’exemple paradigmàtic és Donald Trump durant la campanya electoral de 2024. Els seus mítings eren un festival d’amplificació de problemes: la frontera “obert de bat a bat”, la inflació “històrica”, els delictes “fora de control”, els llocs de treball “robats pels immigrants”. Les solucions? “El dia u tancaré la frontera i faré la deportació més gran de la història”, “abaixaré els preus immediatament”, “imposaré aranzels del 60% a la Xina i tornaré les fàbriques a Amèrica”. Sonaven concretes, però qualsevol analista seriós sabia que eren irrealitzables tal com les presentava.
La deportació massiva de milions de persones requereix un aparell burocràtic, judicial i logístic que els Estats Units simplement no tenen (i que costaria centenars de milers de milions). Abaixar els preus “el dia u” per decret és impossible sense controlar tota la cadena de subministrament global. Els aranzels elevats generen inflació domèstica i represàlies comercials que perjudiquen els mateixos treballadors que volia protegir. Trump ho sabia. Els seus assessors ho sabien. Però el discurs no anava de viabilitat; anava de fer sentir al votant que algú, per fi, “deia les coses clares”.
I quins són els resultats ara, a mitjans de 2026, després d’un any i escaig de segon mandat?
La Casa Blanca presumeix de “365 victòries en 365 dies”: migració neta negativa per primera vegada en 50 anys, caiguda històrica dels homicidis, creixement del PIB del 4,3% en alguns trimestres i centenars de milers de deportacions. És cert que l’administració ha aplicat mesures dures a la frontera i ha incrementat les expulsions (més de 675.000 deportacions oficials i uns 2,2 milions d’autodepuracions estimades). Però això està molt lluny de la “deportació massiva d’11 milions” que prometia a la campanya. Les corts han bloquejat parts del pla, les presons estan saturades i el cost econòmic (agricultura, construcció i serveis sense mà d’obra) ja es nota.
Pel que fa a l’economia, la promesa estrella —“abaixaré els preus el dia u”— ha quedat en no res. La inflació ha baixat respecte als pics de Biden, però els preus de l’alimentació, l’habitatge i l’energia no han baixat de manera significativa; en alguns casos han pujat per efecte dels aranzels. Crítics demòcrates i mitjans independents parlen obertament de “promeses trencades” en matèria d’accessibilitat i assenyalen que les polítiques proteccionistes han encarit la vida quotidiana de les famílies treballadores.
Això és exactament la tàctica: amplificar el problema (“la inflació ens està matant!”) i vendre una solució màgica (“tarifes i energia barata”) que, un cop al poder, es revela molt més complexa i lenta del que es prometia. Quan la realitat arriba, la culpa es desplaça cap als jutges “activistes”, la premsa “enemiga” o els demòcrates residuals. El discurs mai admet que la solució era irreal des del principi.
Aquesta mateixa lògica es repeteix en altres organitzacions d’extrema dreta europees: Vox a Espanya promet “expulsar tots els immigrants il·legals” sense explicar com finançarà l’operatiu ni què farà amb les cadenes de producció dependents de mà d’obra estrangera; Le Pen a França parla de “reemigració” massiva sense detallar-ne el cost ni l’impacte en el mercat laboral; l’AfD alemanya denuncia la “islamització” però les seves propostes concretes es queden en eslògans que saben que xocarien amb la Constitució i la realitat demogràfica.
El resultat és sempre el mateix: el votant queda atrapat en un bucle d’indignació constant. Els problemes reals (habitatge car, salaris estancats, envelliment poblacional) existeixen, però la solució que se li ofereix és emocional, no tècnica. I quan el govern arriba i les promeses es desinflen, la narrativa canvia: “ens han rebotat”.
Aquesta ambigüitat deliberada no és un error. És la característica central de la comunicació d’extrema dreta moderna. Funciona perquè la política avui es consumeix com un espectacle, no com un exercici de gestió pública. I mentre el públic exigeixi herois que “diguin el que ningú s’atreveix a dir” en lloc de plans viables amb costos i terminis, aquesta tàctica seguirà sent imbatible.
El perill és evident: una ciutadania que accepta que els problemes s’amplifiquin sense que mai s’aportin solucions concretes i realistes acaba condemnada a la frustració permanent. I això, precisament, és el que volen.