Per què cridàvem més fort quan teníem menys megàfons? El poder de convocatòria d'abans i d'ara

Una reflexió sobre per què el moviment obrer dels anys 20 i 30 podia paralitzar ciutats senceres sense un sol telèfon, mentre nosaltres, amb el món sencer a la butxaca, sovint només arribem a posar un cor i compartir un hashtag.

Hi ha una paradoxa que costa d'empassar. Tenim a la mà una eina que connecta milers de milions de persones en segons. Podem fer arribar un missatge a l'altra punta del planeta abans que el veí de baix s'hagi acabat el cafè. I tanmateix, quan miro enrere cap als anys 20 i 30 del segle passat —quan la informació viatjava a peu, en bicicleta o, com a molt, per telèfon de centraleta— veig un poder de convocatòria que avui ens costa d'igualar.

No és nostàlgia. És una pregunta seriosa: com és que feien més amb menys?

Barcelona a les fosques: el que va passar el 1919

Posem un exemple de casa nostra. El febrer de 1919, l'acomiadament de vuit administratius de l'empresa elèctrica coneguda com La Canadenca va encendre la metxa d'una de les vagues més grans de la història de Catalunya. No hi havia Twitter. No hi havia grups de WhatsApp. No hi havia ni un cartell viral.

I tot i això: el 22 de febrer els treballadors de totes les companyies elèctriques de Barcelona es van afegir a la vaga i la ciutat va quedar completament a les fosques. Pocs dies després s'hi sumaven els obrers de l'aigua i del gas en solidaritat. La mobilització va arribar a aplegar desenes de milers de persones —unes vint mil reunides en assemblea van decidir posar-hi fi— i, després de 44 dies, van aconseguir el que portaven dècades reclamant: la jornada laboral de vuit hores. El 3 d'abril de 1919 el govern espanyol signava el decret, i l'Estat es convertia en un dels primers d'Europa a reconèixer-la.

Per posar-ho en perspectiva: la CNT, que el 1915 declarava uns 15.000 afiliats a Catalunya, va arribar als 427.000 a finals del 1919. En quatre anys. Boca a boca. Reunió rere reunió. Full clandestí rere full clandestí.

La clau no era la tecnologia. Era el vincle.

Aquí és on la reflexió es torna interessant, i on val la pena escoltar la veu crítica de gent que ha estudiat el fenomen. El periodista Malcolm Gladwell ho va resumir en un article ja famós, "Small Change: Why the Revolution Will Not Be Tweeted", amb una idea que crec que toca l'os:

Les plataformes de les xarxes socials estan construïdes sobre vincles febles. Però els vincles febles rarament porten a l'activisme d'alt risc.

La distinció és aquesta. Les xarxes socials excel·leixen en els vincles febles: seguir gent que no coneixeràs mai, mantenir el contacte amb coneguts, fer arribar un missatge lluny i ràpid. Són magnífiques per difondre, per recaptar una mica de diners, per fer visible una causa.

Però l'activisme que de veritat juga fort —el que t'exposa a perdre la feina, a rebre la repressió policial, a passar la nit a la presó— s'aguanta sobre vincles forts: relacions de confiança profunda, gent que coneixes i en qui confies. Els vaguistes de La Canadenca s'enfrontaven a un estat de guerra declarat. La gent que ho arrisca tot ho fa per qui té al costat, no per un avatar que ha vist mentre prenia un cafè a l'oficina.

I aquí entra un concepte que m'inquieta especialment: el que els psicòlegs anomenen llicència moral. Compartir un hashtag ens dona la sensació d'haver contribuït —i això, paradoxalment, pot reduir la motivació de fer alguna cosa més substancial. Ens quedem tranquils massa aviat. El cor de Like substitueix la cadira a l'assemblea.

Què hem guanyat i què hem perdut

No vull caure en el parany del "qualsevol temps passat fou millor". Seria deshonest. Les xarxes han demostrat que poden tenir dents: hi ha estudis que mostren com, durant la Primavera Àrab, la participació de la "perifèria" —gent reclutada en línia— va ser decisiva per omplir els carrers. El moviment #MeToo o el #BlackLivesMatter han portat idees que eren marginals cap al centre del debat. Els vincles febles també tenen la seva força: són excel·lents per normalitzar el que abans era impensable.

Però el patró que es repeteix és aquest: les xarxes mobilitzen massa quan l'acció demanada és simple i de baix risc. Quan la cosa es complica, quan cal sostenir 44 dies de vaga amb la ciutat a les fosques i la policia al carrer, els clics no basten. Cal el teixit dens, presencial, pacient, que es construeix a la fàbrica, al barri, al casal, a l'assemblea.

I aquí és potser on hem perdut alguna cosa. Aquell moviment obrer no tenia tecnologia, però tenia infraestructura humana: ateneus, sindicats de ram, xarxes de solidaritat de carrer, una premsa pròpia que es llegia en veu alta. La convocatòria no naixia d'un algoritme; naixia d'una vida compartida.

Una reflexió final

Crec que la lliçó no és abandonar les eines digitals —seria absurd, i jo mateix soc el primer defensor de la sobirania tecnològica i del programari lliure. La lliçó és no confondre l'abast amb la força. Arribar a molta gent no és el mateix que moure molta gent.

L'algoritme et dona velocitat, però et roba la profunditat. Et dona milers de "seguidors", però poques persones que es jugarien res per tu. I potser per això, amb tota la nostra connectivitat, sovint cridem fluixet: perquè hem confós la xarxa amb la comunitat.

Els de La Canadenca no tenien res del que tenim nosaltres. Tenien quelcom que potser nosaltres hem deixat de cultivar: es coneixien, es necessitaven, i estaven disposats a aguantar a les fosques tot el temps que calgués.

Potser la revolució no es tuiteja. Potser, encara avui, només es teixeix.

Fonts consultades: Museu d'Història de Catalunya (exposició del centenari de la vaga de La Canadenca), Ajuntament de Barcelona (Barcelona Metròpolis), Viquipèdia, Ab Origine Magazine, i l'assaig de Malcolm Gladwell "Small Change: Why the Revolution Will Not Be Tweeted" (The New Yorker, 2010), juntament amb diversos estudis acadèmics sobre slacktivisme i mobilització en xarxes.

Jo tinc coses a dir. De fet, tinc moltes coses a dir. Al llarg de la vida he anat acumulant idees, dubtes, observacions, sorpreses, desenganys i alguna que altra certesa. Tot això bull dins meu. Però quan m'assec a escriure-ho, em passa com aquell que vol cantar i no ha après solfeig: sé la melodia, però no sé posar-hi les notes.

No he rebut una cultura literàrica. No he anat a la universitat a aprendre com s'estructura un assaig, ni com es fa una metàfora que emocioni, ni com es dosifiquen els arguments perquè el lector no es perdi. Sé llegir, sé escriure, però el que surt del meu teclat és sec, desendreçat, feixuc. I les idees que jo tinc —algunes de boniques, altres de punyents, moltes de profundes— es queden atrapades en frases que no fan justícia a tot el que voldria transmetre.

Des que existeixen eines com aquesta, he descobert una cosa alliberadora: puc parlar-li a una IA com parlaria amb un amic, de manera desendreçada, amb frases a mitges, amb exemples que van i vénen, i ella em retorna un text net, ordenat, amb ritme. Em retorna la meva pròpia idea, però vestida de manera que algú altre la pugui llegir sense esforç.

Alguns diran: "Això no és escriure tu, és fer que una màquina ho faci per tu". I jo responc: quan un mestre li ensenya a un analfabet a signar el seu nom, li diu que allò és la seva firma, encara que la mà de l'alumne tremoli i la del mestre l'hagi guiada. Doncs això. La IA no pensa per mi, no sent per mi, no dubta per mi. Les idees continuen sent meves. El que fa l'AI és donar-me un llapis que escriu bonic, perquè el meu llapis només escriu com un metge amb presses.

I això, per a gent com jo, és una eina revolucionària. No perquè ens faci més intel·ligents, sinó perquè ens permet ser llegits. I de vegades, un sol paràgraf que arriba al cor d'algú que pensa com tu val més que tots els títols acadèmics del món.

Així que sí: utilitzo la IA. I ho faig sense vergonya. Perquè les idees no haurien de tenir dret de naixement només els qui van poder estudiar lletres. Les idees són del qui les pensa. I si una màquina em ajuda a posar-les al món, benvinguda sigui.

Potser a vostè, que llegeix això, també li passi. Potser té un munt de pensaments que no acaba de treure enfora perquè li manquen les paraules. Doncs provi-ho. Digui-li a una IA allò que pensa, tal com li sortiria en veu alta. I després miri el resultat. No és màgia, és tecnologia. Però s'hi assembla.

De petit jugava amb soldadets de plàstic. Hi havia els indis i els vaquers, o els soldats americans i els enemics. Sempre sabíem qui eren els bons: els que duien l'uniforme que ens havien ensenyat a reconèixer com a propi. Els dolents anaven vestits diferents, parlaven diferent, i mereixien ser abatuts.

Amb els anys, aquell joc s'ha convertit en la manera com interpretem el món real. Després de la Segona Guerra Mundial, la part del món on vaig créixer em va ensenyar que els comunistes són un càncer i que el sistema capitalista és l'únic camí possible cap a la prosperitat. Però quan un ha viscut prou, comencen els dubtes. I els dubtes no són traïció, són senyal que encara pensem.

Agafem dos exemples que haurien de fer reflexionar qualsevol persona de bona fe.

1. Els camps de concentració no són només cosa de nazis.
Durant la Segona Guerra Mundial, els Estats Units van expropiar les seves propietats i van internar en camps a més de 110.000 ciutadans nord-americans d'origen japonès. Dones, ancians, nadons nascuts allà. Cap judici, cap prova de deslleialtat individual. Aquells camps tenien filferro espinós i torres de vigilància. I després, ningú va ser jutjat per crims contra la humanitat. Si hagués estat Alemanya, ho hauríem anomenat feixisme. Com que era la democràcia occidental, ho vam anomenar "mesura de seguretat nacional".

2. Israel i el relat de la víctima que esdevé botxí.
Els jueus van patir l'Holocaust més cruent de la història. I amb raó el món sencer va condemnar els nazis. Però dècades abans que existís Hamàs o la paraula "terrorista islàmic" fos habitual, organitzacions sionistes com l'Irgun i el Lehi van massacrar civils palestins a sang freda. El cas més documentat és Deir Yassin, l'abril de 1948: més d'un centenar de palestins assassinats, molts d'ells dones i nens, a trets i amb ganivets. Alguns dels autors, avui ancians, ho han reconegut en entrevistes. I avui, Israel acusa qualsevol resistència palestina de terrorisme mentre bombardeja barris sencers a Gaza, talla l'aigua i impedeix l'entrada de menjar.

No dic que Hamàs sigui bo. Dic que la categoria "bons" i "dolents" es trenca quan apliquem el mateix patró a tots.

Què ens queda, doncs?
No es tracta de dir que tots són iguals, perquè les magnituds i els contextos difereixen. Però sí que hem d'exigir el mateix criteri ètic per a tothom. Si condemnem un camp de concentració, condemnem-los tots. Si condemnem l'assassinat de civils, condemnem-lo vingui d'on vingui. Si defensem la democràcia, defensem-la també quan no ens sigui geopolíticament còmoda.

El que ens han venut durant dècades és un relat dissenyat perquè no dubtem. Però dubtar és humà, i és l'única manera de no acabar jugant als soldadets de plàstic amb les vides reals.

No sé quin bàndol té tota la raó. Sospito que cap. Però sé que la veritat, si existeix, no la trobarem alineant-nos amb una bandera, sinó mirant els fets incòmodes dels dos costats.

Aquest text no vol convèncer ningú de res. Només vol recordar que pensar pel nostre compte, avui, és un acte de resistència.