Vaig començar a creure a Arenys d’Amunt. Data: 13 de setembre del 2009. Un referèndum de joguina, deien. Però per a mi va ser real. Vaig sortir al carrer, vaig posar urna, vaig explicar als meus veïns que allò era el primer pas. I m’ho vaig creure. Com tants. Com milers. Com centenars de milers.

I em vaig implicar. Hores. Dies. Anys. Converses difícils. Famílies dividides. Amistats trencades. Tot per la idea que estàvem construint un país nou. No una estelada. Un país. Amb justícia. Amb honradesa. Amb futur.

I va arribar l’1 d’octubre del 2017. I vam votar. I ens van pegar. I ens van dir que era pel nostre bé. I ens van prometre la república. I ens van vendre fum. I nosaltres, com idiotes, vam aplaudir.

Ara, anys després, només em queda una certesa: vam ser utilitzats. No per Madrid. No pel 155. Pels nostres. Pels líders. Pels que sortien a la tele amb la mà al cor i ploraven mentre nosaltres ploràvem a casa. I ells somreien. Darrere la càmera. Assegurant la cadira.

Un dia em va caure a les mans un llibre. "La Traïció dels Líders", de Lluís Maria Xirinacs. Vaig pensar que era un títol exagerat. Ara sé que feia curt. Xirinacs ja ho va veure fa dècades: la independència no la maten els enemics externs. La maten els líders que la prostituïen. Llegeix-lo. Aquí: [Enllaç del llibre]

I llavors vaig començar a mirar enrere. I vaig veure les cares. I vaig entendre.

Oriol Junqueras. El prudent. L’economista. El que ens va vendre fulls de ruta impossibles amb dades falses. Sabia que no es podia. I ho va fer igual. Perquè el seu lloc a la taula valia més que la nostra sang a la claveguera. [Enllaç del compte de X d'Oriol Junqueras]

Carles Puigdemont. El president que va fugir i es va convertir en mite. Però els mites no s’amaguen a Brussel·les mentre la gent es menja porres a Barcelona. Va parlar de resistència des d’un despatx amb calefacció. Nosaltres vam resistir sols. A la Meridiana. Al carrer. Sense ell.

I no només ells. Tota una classe política que va veure en el procés un trampolí. No una alliberació. I nosaltres, els de baix, vam ser l’escala. I les escales es trepitgen. I després es tiren.

Ens van mentir. I no va ser una mentida puntual. Va ser un sistema de mentides. Construït durant anys. Amb polls. Amb manifestacions. Amb concerts. Amb llibres. Amb documentals. Tota una indústria de l’esperança que venia fum. I nosaltres vam comprar il·lusió a crèdit.

I el pitjor no és que mentissin. El pitjor és que ho sabien. Sabien que l’1-O no portaria a la independència. Sabien que la DUI era un acte de teatre. Sabien que no hi havia pla B. I ho van fer igual. Perquè necessitaven la nostra energia per a les seves cadires. I nosaltres, energètics, vam posar l’energia. I ells, cadires, s’hi van asseure.

I ara ve la pregunta que em crema per dins: ¿i si tot plegat va ser una maniobra per evitar un esclat de violència popular per culpa de les retallades del govern Mas? ¿I si el procés va ser una vàlvula de fuita perquè la gent no cremés cotxes, sinó banderes? Ho penso cada dia. I cada dia ho veig més clar.

Perquè el 2012, el descontentament era enorme. La gent sortia al carrer per la sanitat, l’educació, els serveis socials. Tot trontollava. I de sobte, pam! L’independentisme ocupa tot l’espai mediàtic. I la ràbia contra Madrid substitueix la ràbia contra Mas. Casualitat? No. Estratègia. I nosaltres vam picar. Com peixos.

No dic que no hi hagués gent que cregués de veritat. Jo hi creia. Però els que manaven, ¿hi creien? ¿O van veure el cavall guanyador i s’hi van pujar? Amb el temps, cada cop tinc més clar que van ser els segons. I els cavalls, al final, acaben a l'escorxador.

I ara què? Doncs ara estem aquí. Dividits. Cansats. Escèptics. Amb un independentisme que no pot sumar ni restar. Amb una gent que ja no surt al carrer perquè va aprendre que surt per res. La gran desmobilització silenciosa. El silenci dels que van estimar massa i van ser escopits.

Les pròximes eleccions? No tinc ni puta idea a qui votaré. Però tinc una cosa molt clara: sé a qui NO votaré. I no em refereixo a un partit concret. Em refereixo a tots aquells que van intervenir directament o indirectament en el procés. Tots. Absolutament tots. Censurats. Per sempre. Fins que se’ns acabin els dits per assenyalar.

No es revenja. És memòria. Van cremar la nostra esperança per fer llenya per a les seves cadires. I ara volen que els tornem a votar com si res. Doncs no. Jo no. No els oblido. No els perdono. No per odi: per dignitat. Perquè si els perdono, em traeixo a mi mateix. I jo també em vaig creure el somni.

Que consti que segueixo estimant Catalunya. Però estimar no és seguir cegament un líder. Estimar és criticar. Exigir. Escopir a la cara quan toca. I quan toca dir "fins aquí", dir-ho fort. I el meu "fins aquí" ja l’he dit. No vull saber-ne res de ningú que fos dalt de l’escenari l’1-O. Ni de ningú que fes campanya. Ni de ningú que demanés el vot. Ni de ningú que es fes la foto amb l’estelada.

Si algun dia torno a creure en alguna cosa, serà des de baix. Sense ídols. Sense himnes. Sense banderes que onegen mentre els polítics s’amaguen a Brussel·les o a Sant Vicenç dels Horts. Aprenent de Xirinacs: la traïció sempre ve de dalt. La fe, de baix. I la fe sense obres és morta. I les seves obres van ser mentides.

Recomano a tothom que encara creu, que llegeixi el llibre. I que després es miri les cares dels qui ens van dirigir. I que es pregunti: ¿ells s’ho creien? ¿O només ens utilitzaven? Les respostes fan mal. Però fan lliure. I ser lliure, ara, significa no tornar a votar cap d’ells. Mai més.

Aquesta és la meva veritat. No la venc. No la negocio. No la matiso. No la suavitzo. La comparteixo per si algú més se sent igual. I si ets d’aquests, no ets sol. Som molts. I callats. Però un dia, potser, tornarem a parlar. Sense ells. Mai més sense ells.

I si algun d’ells llegeix això: us veig la cara. Recordo els noms. No he oblidat res. I no votaré. Però si votés, seria contra vosaltres. Sempre. Fins que el cel sigui terra i la terra sigui cendra.