De petit jugava amb soldadets de plàstic. Hi havia els indis i els vaquers, o els soldats americans i els enemics. Sempre sabíem qui eren els bons: els que duien l'uniforme que ens havien ensenyat a reconèixer com a propi. Els dolents anaven vestits diferents, parlaven diferent, i mereixien ser abatuts.

Amb els anys, aquell joc s'ha convertit en la manera com interpretem el món real. Després de la Segona Guerra Mundial, la part del món on vaig créixer em va ensenyar que els comunistes són un càncer i que el sistema capitalista és l'únic camí possible cap a la prosperitat. Però quan un ha viscut prou, comencen els dubtes. I els dubtes no són traïció, són senyal que encara pensem.

Agafem dos exemples que haurien de fer reflexionar qualsevol persona de bona fe.

1. Els camps de concentració no són només cosa de nazis.
Durant la Segona Guerra Mundial, els Estats Units van expropiar les seves propietats i van internar en camps a més de 110.000 ciutadans nord-americans d'origen japonès. Dones, ancians, nadons nascuts allà. Cap judici, cap prova de deslleialtat individual. Aquells camps tenien filferro espinós i torres de vigilància. I després, ningú va ser jutjat per crims contra la humanitat. Si hagués estat Alemanya, ho hauríem anomenat feixisme. Com que era la democràcia occidental, ho vam anomenar "mesura de seguretat nacional".

2. Israel i el relat de la víctima que esdevé botxí.
Els jueus van patir l'Holocaust més cruent de la història. I amb raó el món sencer va condemnar els nazis. Però dècades abans que existís Hamàs o la paraula "terrorista islàmic" fos habitual, organitzacions sionistes com l'Irgun i el Lehi van massacrar civils palestins a sang freda. El cas més documentat és Deir Yassin, l'abril de 1948: més d'un centenar de palestins assassinats, molts d'ells dones i nens, a trets i amb ganivets. Alguns dels autors, avui ancians, ho han reconegut en entrevistes. I avui, Israel acusa qualsevol resistència palestina de terrorisme mentre bombardeja barris sencers a Gaza, talla l'aigua i impedeix l'entrada de menjar.

No dic que Hamàs sigui bo. Dic que la categoria "bons" i "dolents" es trenca quan apliquem el mateix patró a tots.

Què ens queda, doncs?
No es tracta de dir que tots són iguals, perquè les magnituds i els contextos difereixen. Però sí que hem d'exigir el mateix criteri ètic per a tothom. Si condemnem un camp de concentració, condemnem-los tots. Si condemnem l'assassinat de civils, condemnem-lo vingui d'on vingui. Si defensem la democràcia, defensem-la també quan no ens sigui geopolíticament còmoda.

El que ens han venut durant dècades és un relat dissenyat perquè no dubtem. Però dubtar és humà, i és l'única manera de no acabar jugant als soldadets de plàstic amb les vides reals.

No sé quin bàndol té tota la raó. Sospito que cap. Però sé que la veritat, si existeix, no la trobarem alineant-nos amb una bandera, sinó mirant els fets incòmodes dels dos costats.

Aquest text no vol convèncer ningú de res. Només vol recordar que pensar pel nostre compte, avui, és un acte de resistència.