Skip to main content


Ni más ni menos


"Detrás de la máscara de la “innovación” futurista, la fortuna de #Musk se basa en la destrucción de comunidades, el robo de salarios, las exenciones fiscales inmerecidas y la contaminación del agua. Sus empresas devastan #Texas y la gente común paga las consecuencias"

El billón de Elon Musk

| El Topo Express | Brianna Griffith
elviejotopo.com/topoexpress/el…




Quan veig aquella gent que treu a passejat el gos a hores en què la vorera o l'asfaltat del carrer estan a temperatures altíssimes. Solament els faria caminar a ells descalços a veure quin gustet els dona.


The Pieces of a Board We've Seen Before


There's a way of looking at history that should unsettle us: great conflicts don't erupt overnight. They simmer slowly, piece by piece, while most people go about their daily lives convinced that "this won't touch me." In the 1930s, while chancelleries moved their pieces, rearmed their militaries, and normalized rhetoric that would have seemed unthinkable a decade earlier, millions of young Europeans were living ordinary lives — working, falling in love, listening to the radio. They didn't notice the world reorganizing itself around them until it was their turn to live through it, and maturity arrived all at once, with no warning, delivered in blows.
Today the pieces are moving again, and there's no need to speculate: the facts are in the news every week. Economic blocs are closing in on themselves: the trade and tariff war between the United States and China has intensified, and international trade is increasingly tied openly to national security interests rather than free markets. Energy has once again become a tool of geopolitical pressure: Europe's energy dependence on external supplies remains a bargaining lever, while Washington grants or withdraws oil-sale licenses depending on whatever suits its diplomatic interests at the moment. And war rhetoric has been normalized in the media and in official discourse with a casualness that would have been unthinkable ten years ago: people talk about rearmament, about defense-spending targets of 5% of GDP, about "rightsizing" armed forces, as if these were just economic figures rather than decisions that prepare entire societies for war.
Against this backdrop, concrete facts keep piling up. In the United States, the Trump administration has begun withdrawing from dozens upon dozens of international organizations and scaling back commitment to traditional alliances. At the same time, U.S. European Command has announced a significant reduction in its contribution to NATO's force structure, with cuts to fighter aircraft, maritime reconnaissance, and refueling capacity that further weaken deterrence in Europe — just as allies are being told to shoulder a much greater military burden themselves. Meanwhile, the war in Ukraine is now entering its fifth year with no end in sight, while the last remaining nuclear arms control treaty between the United States and Russia is set to expire with no one knowing what, if anything, will replace it.
In Europe, the political drift is just as revealing. A recent study by more than 150 political scientists across 31 countries found that the share of the vote going to far-right parties has climbed above 23%, up from about 10% a decade ago and just 5% in 1995. Austria's Freedom Party has gone from 16% to 29%, France's National Rally has surged to 37% and become the largest single party in the French parliament, and Germany's AfD has doubled its support to 21%, finishing as the country's second-largest party for the first time. This is not a marginal or passing phenomenon: these parties are already part of coalition governments in several states and already shape decisions at the level of the European Union.
This pattern is nothing new. Germany in the 1930s is the most studied example, and the parallel is unsettling precisely because it wasn't a nation of committed fanatics — it was a distracted nation. Hitler came to power legally in January 1933, appointed chancellor by Hindenburg, with no sudden coup. A month later, the Reichstag fire served as the pretext for suspending basic civil rights — press, assembly, speech — as a "temporary" measure against terrorism, and much of society accepted it as normal. In March, parliament itself voted away its own relevance through the Enabling Act, passed by a wide majority on the argument that stability was needed after years of Depression and more than six million unemployed. The April 1933 boycott of Jewish-owned businesses was public and announced in the newspapers beforehand, and many people showed up to it as if it were just another everyday event. Within months, unions, universities, media outlets, and cultural associations were absorbed or dissolved — the Gleichschaltung — and much of the public experienced it as mere administrative reorganization, not as the disappearance of every social check and balance. In 1935, the Nuremberg Laws were passed amid a festive party congress, complete with parades and music, while in parallel the systematic persecution of part of the population was being written into law. A year later, the Berlin Olympics showed the world an apparently normal country, and much of the international community — and much of German society itself — took that as proof that whatever was brewing "couldn't be that bad." As journalist Milton Mayer put it after interviewing ordinary German citizens in They Thought They Were Free: the change was so gradual that each day felt just like the one before, until suddenly the world was unrecognizable.
And meanwhile, today, a significant part of the youth lives installed in a parallel world: screens, social media, instant messaging, a constant stream of stimuli designed to keep attention captured here and now. This isn't a cheap shot at young people — the system is built precisely to generate that disconnection, because a distracted citizen is a citizen who doesn't ask uncomfortable questions. But the result is the same however you look at it: a generation that knows the codes of a social network inside out, and knows far less about how a democracy gets dismantled, or how a conflict heats up until it becomes irreversible.
History doesn't repeat itself identically, but it rhymes. If things keep drifting this way, it wouldn't be surprising if this generation had to grow up all at once, like their grandparents did — not by choice, but because reality comes knocking without asking permission. The difference is that those grandparents, despite the propaganda of their time, lived in a world with fewer distractions and, paradoxically, perhaps with more collective awareness of what was happening around them. Today's youth has access to more information than ever before, and at the same time risks being the most uninformed generation about what actually matters.
This isn't about spreading alarmism, but about inviting a look beyond the screen: understanding that peace isn't a default state, but a fragile balance that must be actively watched and sustained. Because once the foundations are already laid, the building can go up far faster than we think.


Ara entendreu el perquè es portava barrets abans . Tot es un tema de clima .


Visca Catalunya lliure.


Que ufana!! :estelada:
💛❤️💛❤️💛❤️💛❤️💛
😍:cat:🥰

elnacional.cat/ca/politica/des… #catalonia #Catalunya #freedomforcatalonia




Des de La Garriga molta pudor de fum. Suposo que és per culpa de l'incendi de Sentmenat



Fem difusió


L’Aixeta, el Patreon a la catalana que oxigena centenars de projectes culturals.

viaempresa.cat/empresa/aixeta-…




Ja sap el que li toca fer


Sense comentaris, perquè em diríeu el nom del porc, de les que deixaria anar... elperiodico.com/es/economia/20… #anticatalanismo #anticatalans




Així anem


LaLiga: "Los bloqueos no afectan a terceros."

OONI: publica estudi amb 554.507 dominis bloquejats, incloent webs de drets humans i ajuda humanitària.

Cloudflare: 30% de les IPs bloquejades = 501.305 dominis
Telefónica: la més severa bloquejant
Digi: millor posem un MitM amb cert autofirmat per assegurar-nos

"4 frikis", senyor Tebas?

📎 bandaancha.eu/articulos/usuari…

#LaLiga #Tebas #OONI #Privacidad #Bloqueos





Hay que hacerlo correr


Molt bo


Primer tut de la meva petita col·lecció d'enganxines futboleres. En tinc moltes més, però no em feu dir on... 😅 Club Esportiu Júpiter⚒️⚽ Orgull gris grana!! ❤️🩶 #stickers #grisgrana #footballsticker #streetstickers #stickersBarcelona #stickersCatalonia #putaespanya ever!


😁😁





No es per res però vaig a fer per dinar patates i mongeta tendra collides del meu hort. AU!


Doncs sí acabo de comprar dos ventiladors per casa. Fins als collons de tanta calor.



Per què cridàvem més fort quan teníem menys megàfons? El poder de convocatòria d'abans i d'ara.


Per què cridàvem més fort quan teníem menys megàfons? El poder de convocatòria d'abans i d'ara

Una reflexió sobre per què el moviment obrer dels anys 20 i 30 podia paralitzar ciutats senceres sense un sol telèfon, mentre nosaltres, amb el món sencer a la butxaca, sovint només arribem a posar un cor i compartir un hashtag.


Hi ha una paradoxa que costa d'empassar. Tenim a la mà una eina que connecta milers de milions de persones en segons. Podem fer arribar un missatge a l'altra punta del planeta abans que el veí de baix s'hagi acabat el cafè. I tanmateix, quan miro enrere cap als anys 20 i 30 del segle passat —quan la informació viatjava a peu, en bicicleta o, com a molt, per telèfon de centraleta— veig un poder de convocatòria que avui ens costa d'igualar.

No és nostàlgia. És una pregunta seriosa: com és que feien més amb menys?

Barcelona a les fosques: el que va passar el 1919

Posem un exemple de casa nostra. El febrer de 1919, l'acomiadament de vuit administratius de l'empresa elèctrica coneguda com La Canadenca va encendre la metxa d'una de les vagues més grans de la història de Catalunya. No hi havia Twitter. No hi havia grups de WhatsApp. No hi havia ni un cartell viral.

I tot i això: el 22 de febrer els treballadors de totes les companyies elèctriques de Barcelona es van afegir a la vaga i la ciutat va quedar completament a les fosques. Pocs dies després s'hi sumaven els obrers de l'aigua i del gas en solidaritat. La mobilització va arribar a aplegar desenes de milers de persones —unes vint mil reunides en assemblea van decidir posar-hi fi— i, després de 44 dies, van aconseguir el que portaven dècades reclamant: la jornada laboral de vuit hores. El 3 d'abril de 1919 el govern espanyol signava el decret, i l'Estat es convertia en un dels primers d'Europa a reconèixer-la.

Per posar-ho en perspectiva: la CNT, que el 1915 declarava uns 15.000 afiliats a Catalunya, va arribar als 427.000 a finals del 1919. En quatre anys. Boca a boca. Reunió rere reunió. Full clandestí rere full clandestí.

La clau no era la tecnologia. Era el vincle.

Aquí és on la reflexió es torna interessant, i on val la pena escoltar la veu crítica de gent que ha estudiat el fenomen. El periodista Malcolm Gladwell ho va resumir en un article ja famós, "Small Change: Why the Revolution Will Not Be Tweeted", amb una idea que crec que toca l'os:

Les plataformes de les xarxes socials estan construïdes sobre vincles febles. Però els vincles febles rarament porten a l'activisme d'alt risc.

La distinció és aquesta. Les xarxes socials excel·leixen en els vincles febles: seguir gent que no coneixeràs mai, mantenir el contacte amb coneguts, fer arribar un missatge lluny i ràpid. Són magnífiques per difondre, per recaptar una mica de diners, per fer visible una causa.

Però l'activisme que de veritat juga fort —el que t'exposa a perdre la feina, a rebre la repressió policial, a passar la nit a la presó— s'aguanta sobre vincles forts: relacions de confiança profunda, gent que coneixes i en qui confies. Els vaguistes de La Canadenca s'enfrontaven a un estat de guerra declarat. La gent que ho arrisca tot ho fa per qui té al costat, no per un avatar que ha vist mentre prenia un cafè a l'oficina.

I aquí entra un concepte que m'inquieta especialment: el que els psicòlegs anomenen llicència moral. Compartir un hashtag ens dona la sensació d'haver contribuït —i això, paradoxalment, pot reduir la motivació de fer alguna cosa més substancial. Ens quedem tranquils massa aviat. El cor de Like substitueix la cadira a l'assemblea.

Què hem guanyat i què hem perdut

No vull caure en el parany del "qualsevol temps passat fou millor". Seria deshonest. Les xarxes han demostrat que poden tenir dents: hi ha estudis que mostren com, durant la Primavera Àrab, la participació de la "perifèria" —gent reclutada en línia— va ser decisiva per omplir els carrers. El moviment #MeToo o el #BlackLivesMatter han portat idees que eren marginals cap al centre del debat. Els vincles febles també tenen la seva força: són excel·lents per normalitzar el que abans era impensable.

Però el patró que es repeteix és aquest: les xarxes mobilitzen massa quan l'acció demanada és simple i de baix risc. Quan la cosa es complica, quan cal sostenir 44 dies de vaga amb la ciutat a les fosques i la policia al carrer, els clics no basten. Cal el teixit dens, presencial, pacient, que es construeix a la fàbrica, al barri, al casal, a l'assemblea.

I aquí és potser on hem perdut alguna cosa. Aquell moviment obrer no tenia tecnologia, però tenia infraestructura humana: ateneus, sindicats de ram, xarxes de solidaritat de carrer, una premsa pròpia que es llegia en veu alta. La convocatòria no naixia d'un algoritme; naixia d'una vida compartida.

Una reflexió final

Crec que la lliçó no és abandonar les eines digitals —seria absurd, i jo mateix soc el primer defensor de la sobirania tecnològica i del programari lliure. La lliçó és no confondre l'abast amb la força. Arribar a molta gent no és el mateix que moure molta gent.

L'algoritme et dona velocitat, però et roba la profunditat. Et dona milers de "seguidors", però poques persones que es jugarien res per tu. I potser per això, amb tota la nostra connectivitat, sovint cridem fluixet: perquè hem confós la xarxa amb la comunitat.

Els de La Canadenca no tenien res del que tenim nosaltres. Tenien quelcom que potser nosaltres hem deixat de cultivar: es coneixien, es necessitaven, i estaven disposats a aguantar a les fosques tot el temps que calgués.

Potser la revolució no es tuiteja. Potser, encara avui, només es teixeix.


Fonts consultades: Museu d'Història de Catalunya (exposició del centenari de la vaga de La Canadenca), Ajuntament de Barcelona (Barcelona Metròpolis), Viquipèdia, Ab Origine Magazine, i l'assaig de Malcolm Gladwell "Small Change: Why the Revolution Will Not Be Tweeted" (The New Yorker, 2010), juntament amb diversos estudis acadèmics sobre slacktivisme i mobilització en xarxes.




NO hace falta ser muy listo para ver lo que hay. Lo que no entiendo como la gente aun sigue en masa en esta red social.


Musk y la incoherencia de X
https://www.lavanguardia.com/opinion/20260613/11563575/musk-incoherencia-x.html?utm_source=flipboard&utm_medium=activitypub

Publicado en Sociedad @sociedad-La_Vanguardia


in reply to Joan Barrera

@La_Vanguardia
Ja, la vanguardia. En castellà, ja.
X, avui per avui, amb tota la seva selva, segueix essent imprescindible per fiscalitzar la corrupció i les mentides dels politics.


Aquí tens els teus pensaments reordenats i lleugerament polits perquè tinguin una narrativa més fluida i emotiva, mantenint la teva veu i l'essència del missatge:
"Avui he tornat a aquell bar on vaig passar tantes hores. Recordo com, en acabar la jornada laboral, hi anava directament per compartir les típiques tertúlies. Amb el temps, molts d'aquells companys de barra i de copes ens han anat deixant; alguns per sempre, i altres per qüestions de la vida.
Avui, en canvi, hi he trobat el relleu: una nova gent que, amb unes quantes cerveses, comença a treure's el doctorat en tots els temes de la vida. Fa gràcia veure-ho, però al mateix temps m'ha fet adonar que aquells temps ja han passat per no tornar mai més."


El jubilat novell corre amb pressa, volent abraçar-ho tot com si el rellotge s'aturés demà,
carregat d'un estrès innecessari per omplir cada buit de la seva nova i llarga agenda.
Però, de mica en mica, la calma li anirà revelant la seva més gran veritat:
que l'única cosa que realment li sobrarà és el temps per fer les coses sense presses.


Avui ha sigut un d'aquells dies que volia fer moltes coses i al final no he fet res. Coses de Jubilats.


Atención


Hacerlo correr



Una gran verdad


⚠️La larga historia de las falsas banderas del #Mossad que pocos conocen

🔹El lema del Mossad es: «Por medio del engaño harás la guerra». No es poesía, es su método desde 1954. El affaire Lavon fue la primera operación de falsa bandera ampliamente reconocida: #Israel reclutó #judíos egipcios para poner bombas en cines y bibliotecas... y culpar a musulmanes y comunistas. ¿Suena familiar?

t.me/HispanTVcanal/131142



Joan Barrera reshared this.


⚠️La larga historia de las falsas banderas del #Mossad que pocos conocen

🔹El lema del Mossad es: «Por medio del engaño harás la guerra». No es poesía, es su método desde 1954. El affaire Lavon fue la primera operación de falsa bandera ampliamente reconocida: #Israel reclutó #judíos egipcios para poner bombas en cines y bibliotecas... y culpar a musulmanes y comunistas. ¿Suena familiar?

t.me/HispanTVcanal/131142

Joan Barrera reshared this.



Comença a explotar la bombolla de l'AI
Claude Fable 5 (el que probablement preguntes, donat el context)
Avui mateix, 9 de juny de 2026, Anthropic ha publicat el seu nou model Claude Fable 5, el primer accés públic a la seva classe de sistemes d'IA més potents. NBC News
Fable 5 és la primera versió públicament disponible del model Mythos d'Anthropic, que destaca en enginyeria de software, treball del coneixement i visió, però amb límits de seguretat estrictes. En àrees d'alt risc com ciberseguretat, biologia, química i destil·lació, el model bloqueja les respostes i recorre a Claude Opus 4.8. TechCrunch
En benchmarks de codificació agèntica, aconsegueix un 80,3% en SWE-Bench Pro, molt per davant d'Opus 4.8 (69,2%), GPT-5.5 (58,6%) i Gemini 3.1 Pro (54,2%). Digital Applied Team
En paral·lel, existeix Claude Mythos 5, el mateix model però sense els filtres de seguretat, restringit a socis verificats que treballen en ciberdefensa i infraestructures.

Joan Barrera reshared this.


¡Acaba de salir #aMule 3.0.0!

amule-org.github.io/changelog/…

reshared this





Retrobament amb els amics de joventut. Ara estem tots jubilats i ens pensàvem que durant tots aquests anys la vida ens hauria ensenyat a no cometre els mateixos errors del passat. Hi ha coses que ni el pas del temps canviant. Ben cert és que segones parts mai varen ser bones.


Estic cansat, molt cansat. 8 anys lluitant contra el càncer, 8 anys en operacions i sessions de quimioteràpia que ja m'han dit que sé de per vida. Fins avui porto 50 sessions. Noto que el cos comença a dir prou. Comencen els mals pensament, començo a pensar en acabar tot plegat.


Joan Barrera reshared this.


La UCO sigue sin entregar el informe sobre el novio de Ayuso encargado hace 12 meses y el juez lleva más de medio año sin autorizar el acceso a sus cuentas.
¿Cómo llamas a esto? publico.es/politica/tribunales…
#elintermedio

reshared this