Per què cridàvem més fort quan teníem menys megàfons? El poder de convocatòria d'abans i d'ara

Una reflexió sobre per què el moviment obrer dels anys 20 i 30 podia paralitzar ciutats senceres sense un sol telèfon, mentre nosaltres, amb el món sencer a la butxaca, sovint només arribem a posar un cor i compartir un hashtag.

Hi ha una paradoxa que costa d'empassar. Tenim a la mà una eina que connecta milers de milions de persones en segons. Podem fer arribar un missatge a l'altra punta del planeta abans que el veí de baix s'hagi acabat el cafè. I tanmateix, quan miro enrere cap als anys 20 i 30 del segle passat —quan la informació viatjava a peu, en bicicleta o, com a molt, per telèfon de centraleta— veig un poder de convocatòria que avui ens costa d'igualar.

No és nostàlgia. És una pregunta seriosa: com és que feien més amb menys?

Barcelona a les fosques: el que va passar el 1919

Posem un exemple de casa nostra. El febrer de 1919, l'acomiadament de vuit administratius de l'empresa elèctrica coneguda com La Canadenca va encendre la metxa d'una de les vagues més grans de la història de Catalunya. No hi havia Twitter. No hi havia grups de WhatsApp. No hi havia ni un cartell viral.

I tot i això: el 22 de febrer els treballadors de totes les companyies elèctriques de Barcelona es van afegir a la vaga i la ciutat va quedar completament a les fosques. Pocs dies després s'hi sumaven els obrers de l'aigua i del gas en solidaritat. La mobilització va arribar a aplegar desenes de milers de persones —unes vint mil reunides en assemblea van decidir posar-hi fi— i, després de 44 dies, van aconseguir el que portaven dècades reclamant: la jornada laboral de vuit hores. El 3 d'abril de 1919 el govern espanyol signava el decret, i l'Estat es convertia en un dels primers d'Europa a reconèixer-la.

Per posar-ho en perspectiva: la CNT, que el 1915 declarava uns 15.000 afiliats a Catalunya, va arribar als 427.000 a finals del 1919. En quatre anys. Boca a boca. Reunió rere reunió. Full clandestí rere full clandestí.

La clau no era la tecnologia. Era el vincle.

Aquí és on la reflexió es torna interessant, i on val la pena escoltar la veu crítica de gent que ha estudiat el fenomen. El periodista Malcolm Gladwell ho va resumir en un article ja famós, "Small Change: Why the Revolution Will Not Be Tweeted", amb una idea que crec que toca l'os:

Les plataformes de les xarxes socials estan construïdes sobre vincles febles. Però els vincles febles rarament porten a l'activisme d'alt risc.

La distinció és aquesta. Les xarxes socials excel·leixen en els vincles febles: seguir gent que no coneixeràs mai, mantenir el contacte amb coneguts, fer arribar un missatge lluny i ràpid. Són magnífiques per difondre, per recaptar una mica de diners, per fer visible una causa.

Però l'activisme que de veritat juga fort —el que t'exposa a perdre la feina, a rebre la repressió policial, a passar la nit a la presó— s'aguanta sobre vincles forts: relacions de confiança profunda, gent que coneixes i en qui confies. Els vaguistes de La Canadenca s'enfrontaven a un estat de guerra declarat. La gent que ho arrisca tot ho fa per qui té al costat, no per un avatar que ha vist mentre prenia un cafè a l'oficina.

I aquí entra un concepte que m'inquieta especialment: el que els psicòlegs anomenen llicència moral. Compartir un hashtag ens dona la sensació d'haver contribuït —i això, paradoxalment, pot reduir la motivació de fer alguna cosa més substancial. Ens quedem tranquils massa aviat. El cor de Like substitueix la cadira a l'assemblea.

Què hem guanyat i què hem perdut

No vull caure en el parany del "qualsevol temps passat fou millor". Seria deshonest. Les xarxes han demostrat que poden tenir dents: hi ha estudis que mostren com, durant la Primavera Àrab, la participació de la "perifèria" —gent reclutada en línia— va ser decisiva per omplir els carrers. El moviment #MeToo o el #BlackLivesMatter han portat idees que eren marginals cap al centre del debat. Els vincles febles també tenen la seva força: són excel·lents per normalitzar el que abans era impensable.

Però el patró que es repeteix és aquest: les xarxes mobilitzen massa quan l'acció demanada és simple i de baix risc. Quan la cosa es complica, quan cal sostenir 44 dies de vaga amb la ciutat a les fosques i la policia al carrer, els clics no basten. Cal el teixit dens, presencial, pacient, que es construeix a la fàbrica, al barri, al casal, a l'assemblea.

I aquí és potser on hem perdut alguna cosa. Aquell moviment obrer no tenia tecnologia, però tenia infraestructura humana: ateneus, sindicats de ram, xarxes de solidaritat de carrer, una premsa pròpia que es llegia en veu alta. La convocatòria no naixia d'un algoritme; naixia d'una vida compartida.

Una reflexió final

Crec que la lliçó no és abandonar les eines digitals —seria absurd, i jo mateix soc el primer defensor de la sobirania tecnològica i del programari lliure. La lliçó és no confondre l'abast amb la força. Arribar a molta gent no és el mateix que moure molta gent.

L'algoritme et dona velocitat, però et roba la profunditat. Et dona milers de "seguidors", però poques persones que es jugarien res per tu. I potser per això, amb tota la nostra connectivitat, sovint cridem fluixet: perquè hem confós la xarxa amb la comunitat.

Els de La Canadenca no tenien res del que tenim nosaltres. Tenien quelcom que potser nosaltres hem deixat de cultivar: es coneixien, es necessitaven, i estaven disposats a aguantar a les fosques tot el temps que calgués.

Potser la revolució no es tuiteja. Potser, encara avui, només es teixeix.

Fonts consultades: Museu d'Història de Catalunya (exposició del centenari de la vaga de La Canadenca), Ajuntament de Barcelona (Barcelona Metròpolis), Viquipèdia, Ab Origine Magazine, i l'assaig de Malcolm Gladwell "Small Change: Why the Revolution Will Not Be Tweeted" (The New Yorker, 2010), juntament amb diversos estudis acadèmics sobre slacktivisme i mobilització en xarxes.