La IA és el meu llapis (encara que no sà piga escriure boniques les paraules)
Jo tinc coses a dir. De fet, tinc moltes coses a dir. Al llarg de la vida he anat acumulant idees, dubtes, observacions, sorpreses, desenganys i alguna que altra certesa. Tot aixĂČ bull dins meu. PerĂČ quan m'assec a escriure-ho, em passa com aquell que vol cantar i no ha aprĂšs solfeig: sĂ© la melodia, perĂČ no sĂ© posar-hi les notes.
No he rebut una cultura literĂ rica. No he anat a la universitat a aprendre com s'estructura un assaig, ni com es fa una metĂ fora que emocioni, ni com es dosifiquen els arguments perquĂš el lector no es perdi. SĂ© llegir, sĂ© escriure, perĂČ el que surt del meu teclat Ă©s sec, desendreçat, feixuc. I les idees que jo tinc âalgunes de boniques, altres de punyents, moltes de profundesâ es queden atrapades en frases que no fan justĂcia a tot el que voldria transmetre.
Des que existeixen eines com aquesta, he descobert una cosa alliberadora: puc parlar-li a una IA com parlaria amb un amic, de manera desendreçada, amb frases a mitges, amb exemples que van i vĂ©nen, i ella em retorna un text net, ordenat, amb ritme. Em retorna la meva prĂČpia idea, perĂČ vestida de manera que algĂș altre la pugui llegir sense esforç.
Alguns diran: "AixĂČ no Ă©s escriure tu, Ă©s fer que una mĂ quina ho faci per tu". I jo responc: quan un mestre li ensenya a un analfabet a signar el seu nom, li diu que allĂČ Ă©s la seva firma, encara que la mĂ de l'alumne tremoli i la del mestre l'hagi guiada. Doncs aixĂČ. La IA no pensa per mi, no sent per mi, no dubta per mi. Les idees continuen sent meves. El que fa l'AI Ă©s donar-me un llapis que escriu bonic, perquĂš el meu llapis nomĂ©s escriu com un metge amb presses.
I aixĂČ, per a gent com jo, Ă©s una eina revolucionĂ ria. No perquĂš ens faci mĂ©s intel·ligents, sinĂł perquĂš ens permet ser llegits. I de vegades, un sol parĂ graf que arriba al cor d'algĂș que pensa com tu val mĂ©s que tots els tĂtols acadĂšmics del mĂłn.
AixĂ que sĂ: utilitzo la IA. I ho faig sense vergonya. PerquĂš les idees no haurien de tenir dret de naixement nomĂ©s els qui van poder estudiar lletres. Les idees sĂłn del qui les pensa. I si una mĂ quina em ajuda a posar-les al mĂłn, benvinguda sigui.
Potser a vostĂš, que llegeix aixĂČ, tambĂ© li passi. Potser tĂ© un munt de pensaments que no acaba de treure enfora perquĂš li manquen les paraules. Doncs provi-ho. Digui-li a una IA allĂČ que pensa, tal com li sortiria en veu alta. I desprĂ©s miri el resultat. No Ă©s mĂ gia, Ă©s tecnologia. PerĂČ s'hi assembla.
Sobre els bons i els dolents: una reflexiĂł fora del relat Ășnic
De petit jugava amb soldadets de plĂ stic. Hi havia els indis i els vaquers, o els soldats americans i els enemics. Sempre sabĂem qui eren els bons: els que duien l'uniforme que ens havien ensenyat a reconĂšixer com a propi. Els dolents anaven vestits diferents, parlaven diferent, i mereixien ser abatuts.
Amb els anys, aquell joc s'ha convertit en la manera com interpretem el mĂłn real. DesprĂ©s de la Segona Guerra Mundial, la part del mĂłn on vaig crĂ©ixer em va ensenyar que els comunistes sĂłn un cĂ ncer i que el sistema capitalista Ă©s l'Ășnic camĂ possible cap a la prosperitat. PerĂČ quan un ha viscut prou, comencen els dubtes. I els dubtes no sĂłn traĂŻciĂł, sĂłn senyal que encara pensem.
Agafem dos exemples que haurien de fer reflexionar qualsevol persona de bona fe.
1. Els camps de concentració no són només cosa de nazis.
Durant la Segona Guerra Mundial, els Estats Units van expropiar les seves propietats i van internar en camps a mĂ©s de 110.000 ciutadans nord-americans d'origen japonĂšs. Dones, ancians, nadons nascuts allĂ . Cap judici, cap prova de deslleialtat individual. Aquells camps tenien filferro espinĂłs i torres de vigilĂ ncia. I desprĂ©s, ningĂș va ser jutjat per crims contra la humanitat. Si haguĂ©s estat Alemanya, ho haurĂem anomenat feixisme. Com que era la democrĂ cia occidental, ho vam anomenar "mesura de seguretat nacional".
2. Israel i el relat de la vĂctima que esdevĂ© botxĂ.
Els jueus van patir l'Holocaust mĂ©s cruent de la histĂČria. I amb raĂł el mĂłn sencer va condemnar els nazis. PerĂČ dĂšcades abans que existĂs HamĂ s o la paraula "terrorista islĂ mic" fos habitual, organitzacions sionistes com l'Irgun i el Lehi van massacrar civils palestins a sang freda. El cas mĂ©s documentat Ă©s Deir Yassin, l'abril de 1948: mĂ©s d'un centenar de palestins assassinats, molts d'ells dones i nens, a trets i amb ganivets. Alguns dels autors, avui ancians, ho han reconegut en entrevistes. I avui, Israel acusa qualsevol resistĂšncia palestina de terrorisme mentre bombardeja barris sencers a Gaza, talla l'aigua i impedeix l'entrada de menjar.
No dic que HamĂ s sigui bo. Dic que la categoria "bons" i "dolents" es trenca quan apliquem el mateix patrĂł a tots.
QuĂš ens queda, doncs?
No es tracta de dir que tots sĂłn iguals, perquĂš les magnituds i els contextos difereixen. PerĂČ sĂ que hem d'exigir el mateix criteri Ăštic per a tothom. Si condemnem un camp de concentraciĂł, condemnem-los tots. Si condemnem l'assassinat de civils, condemnem-lo vingui d'on vingui. Si defensem la democrĂ cia, defensem-la tambĂ© quan no ens sigui geopolĂticament cĂČmoda.
El que ens han venut durant dĂšcades Ă©s un relat dissenyat perquĂš no dubtem. PerĂČ dubtar Ă©s humĂ , i Ă©s l'Ășnica manera de no acabar jugant als soldadets de plĂ stic amb les vides reals.
No sĂ© quin bĂ ndol tĂ© tota la raĂł. Sospito que cap. PerĂČ sĂ© que la veritat, si existeix, no la trobarem alineant-nos amb una bandera, sinĂł mirant els fets incĂČmodes dels dos costats.
Aquest text no vol convĂšncer ningĂș de res. NomĂ©s vol recordar que pensar pel nostre compte, avui, Ă©s un acte de resistĂšncia.
Tweeets of Dogs Automated (@tweeetsofdogsauto.bsky.social)
Hello! I'm OLD DOG, and I was wondering how many of you would like to say hello back.đđ». Original postBluesky Social
SuperfuzzBigmuff (@alvaroseco.bsky.social)
Ya estan los VENDEOBREROS de CCOO y UGT reventando huelgas, compadreando con la patronal y vendiendo a los trabajadores, como hicieron en la huelga del metal de Cadiz https://galiciaxa.Bluesky Social
Tot plegat veurem com acaba
Santiago Niño-Becerra (@sninobecerra.bsky.social)
Ya estoy en Revolucio 4.0 en Catalunya RĂ dio https://www.3cat.cat/3cat/nino-becerra-la-ia-destruira-entre-1-i-2-milions-de-llocs-de-treball/audio/1279865/Bluesky Social
reshared this
La tercera guerra mundial no la provocaran las grandes potencias, la provocara Israel que ya demostrado como las gasta con los derechos humanos.
Del somni a la merda: la meva decepció amb el procés
Vaig començar a creure a Arenys dâAmunt. Data: 13 de setembre del 2009. Un referĂšndum de joguina, deien. PerĂČ per a mi va ser real. Vaig sortir al carrer, vaig posar urna, vaig explicar als meus veĂŻns que allĂČ era el primer pas. I mâho vaig creure. Com tants. Com milers. Com centenars de milers.
I em vaig implicar. Hores. Dies. Anys. Converses difĂcils. FamĂlies dividides. Amistats trencades. Tot per la idea que estĂ vem construint un paĂs nou. No una estelada. Un paĂs. Amb justĂcia. Amb honradesa. Amb futur.
I va arribar lâ1 dâoctubre del 2017. I vam votar. I ens van pegar. I ens van dir que era pel nostre bĂ©. I ens van prometre la repĂșblica. I ens van vendre fum. I nosaltres, com idiotes, vam aplaudir.
Ara, anys desprĂ©s, nomĂ©s em queda una certesa: vam ser utilitzats. No per Madrid. No pel 155. Pels nostres. Pels lĂders. Pels que sortien a la tele amb la mĂ al cor i ploraven mentre nosaltres plorĂ vem a casa. I ells somreien. Darrere la cĂ mera. Assegurant la cadira.
Un dia em va caure a les mans un llibre. "La TraĂŻciĂł dels LĂders", de LluĂs Maria Xirinacs. Vaig pensar que era un tĂtol exagerat. Ara sĂ© que feia curt. Xirinacs ja ho va veure fa dĂšcades: la independĂšncia no la maten els enemics externs. La maten els lĂders que la prostituĂŻen. Llegeix-lo. AquĂ: [Enllaç del llibre]
I llavors vaig començar a mirar enrere. I vaig veure les cares. I vaig entendre.
Oriol Junqueras. El prudent. Lâeconomista. El que ens va vendre fulls de ruta impossibles amb dades falses. Sabia que no es podia. I ho va fer igual. PerquĂš el seu lloc a la taula valia mĂ©s que la nostra sang a la claveguera. [Enllaç del compte de X d'Oriol Junqueras]
Carles Puigdemont. El president que va fugir i es va convertir en mite. PerĂČ els mites no sâamaguen a Brussel·les mentre la gent es menja porres a Barcelona. Va parlar de resistĂšncia des dâun despatx amb calefacciĂł. Nosaltres vam resistir sols. A la Meridiana. Al carrer. Sense ell.
I no nomĂ©s ells. Tota una classe polĂtica que va veure en el procĂ©s un trampolĂ. No una alliberaciĂł. I nosaltres, els de baix, vam ser lâescala. I les escales es trepitgen. I desprĂ©s es tiren.
Ens van mentir. I no va ser una mentida puntual. Va ser un sistema de mentides. ConstruĂŻt durant anys. Amb polls. Amb manifestacions. Amb concerts. Amb llibres. Amb documentals. Tota una indĂșstria de lâesperança que venia fum. I nosaltres vam comprar il·lusiĂł a crĂšdit.
I el pitjor no Ă©s que mentissin. El pitjor Ă©s que ho sabien. Sabien que lâ1-O no portaria a la independĂšncia. Sabien que la DUI era un acte de teatre. Sabien que no hi havia pla B. I ho van fer igual. PerquĂš necessitaven la nostra energia per a les seves cadires. I nosaltres, energĂštics, vam posar lâenergia. I ells, cadires, sâhi van asseure.
I ara ve la pregunta que em crema per dins: ¿i si tot plegat va ser una maniobra per evitar un esclat de violÚncia popular per culpa de les retallades del govern Mas? ¿I si el procés va ser una và lvula de fuita perquÚ la gent no cremés cotxes, sinó banderes? Ho penso cada dia. I cada dia ho veig més clar.
PerquĂš el 2012, el descontentament era enorme. La gent sortia al carrer per la sanitat, lâeducaciĂł, els serveis socials. Tot trontollava. I de sobte, pam! Lâindependentisme ocupa tot lâespai mediĂ tic. I la rĂ bia contra Madrid substitueix la rĂ bia contra Mas. Casualitat? No. EstratĂšgia. I nosaltres vam picar. Com peixos.
No dic que no hi haguĂ©s gent que creguĂ©s de veritat. Jo hi creia. PerĂČ els que manaven, Âżhi creien? ÂżO van veure el cavall guanyador i sâhi van pujar? Amb el temps, cada cop tinc mĂ©s clar que van ser els segons. I els cavalls, al final, acaben a l'escorxador.
I ara quĂš? Doncs ara estem aquĂ. Dividits. Cansats. EscĂšptics. Amb un independentisme que no pot sumar ni restar. Amb una gent que ja no surt al carrer perquĂš va aprendre que surt per res. La gran desmobilitzaciĂł silenciosa. El silenci dels que van estimar massa i van ser escopits.
Les prĂČximes eleccions? No tinc ni puta idea a qui votarĂ©. PerĂČ tinc una cosa molt clara: sĂ© a qui NO votarĂ©. I no em refereixo a un partit concret. Em refereixo a tots aquells que van intervenir directament o indirectament en el procĂ©s. Tots. Absolutament tots. Censurats. Per sempre. Fins que seâns acabin els dits per assenyalar.
No es revenja. Ăs memĂČria. Van cremar la nostra esperança per fer llenya per a les seves cadires. I ara volen que els tornem a votar com si res. Doncs no. Jo no. No els oblido. No els perdono. No per odi: per dignitat. PerquĂš si els perdono, em traeixo a mi mateix. I jo tambĂ© em vaig creure el somni.
Que consti que segueixo estimant Catalunya. PerĂČ estimar no Ă©s seguir cegament un lĂder. Estimar Ă©s criticar. Exigir. Escopir a la cara quan toca. I quan toca dir "fins aquĂ", dir-ho fort. I el meu "fins aquĂ" ja lâhe dit. No vull saber-ne res de ningĂș que fos dalt de lâescenari lâ1-O. Ni de ningĂș que fes campanya. Ni de ningĂș que demanĂ©s el vot. Ni de ningĂș que es fes la foto amb lâestelada.
Si algun dia torno a creure en alguna cosa, serĂ des de baix. Sense Ădols. Sense himnes. Sense banderes que onegen mentre els polĂtics sâamaguen a Brussel·les o a Sant Vicenç dels Horts. Aprenent de Xirinacs: la traĂŻciĂł sempre ve de dalt. La fe, de baix. I la fe sense obres Ă©s morta. I les seves obres van ser mentides.
Recomano a tothom que encara creu, que llegeixi el llibre. I que desprĂ©s es miri les cares dels qui ens van dirigir. I que es pregunti: Âżells sâho creien? ÂżO nomĂ©s ens utilitzaven? Les respostes fan mal. PerĂČ fan lliure. I ser lliure, ara, significa no tornar a votar cap dâells. Mai mĂ©s.
Aquesta Ă©s la meva veritat. No la venc. No la negocio. No la matiso. No la suavitzo. La comparteixo per si algĂș mĂ©s se sent igual. I si ets dâaquests, no ets sol. Som molts. I callats. PerĂČ un dia, potser, tornarem a parlar. Sense ells. Mai mĂ©s sense ells.
I si algun dâells llegeix aixĂČ: us veig la cara. Recordo els noms. No he oblidat res. I no votarĂ©. PerĂČ si votĂ©s, seria contra vosaltres. Sempre. Fins que el cel sigui terra i la terra sigui cendra.
Europa: el hijo de 40 años que se niega a crecer
Europa es, hoy por hoy, un hijo de 40 años que sigue viviendo en casa de sus padres. No porque no pueda pagarse un alquiler, sino porque nunca ha tenido que hacerlo. Desde 1945, Estados Unidos le ha pagado la calefacciĂłn (escudo militar, OTAN, paraguas nuclear) y China le ha llenado la despensa (fĂĄbricas, inversiones, mercado para sus coches y sus mĂĄquinas herramienta). El resultado: una generaciĂłn entera de polĂticos y ciudadanos que confundieron la comodidad con la inteligencia, y la delegaciĂłn con la paz.
Mientras EE.UU. desplegaba misiles en TurquĂa, Alemania e Italia, y China construĂa la mayor red industrial de la historia, Europa se dedicĂł a regular el grosor del pepino, la curvatura del plĂĄtano y el color de los tapones de plĂĄstico. Muy bien. Pero un continente que no invierte en defensa, no innova en semiconductores, no controla su cadena energĂ©tica y depende del gas ruso, del comercio chino y de los satĂ©lites estadounidenses para orientarse... ese continente no es una potencia. Es un parque temĂĄtico con derechos laborales.
El problema no es solo econĂłmico, es estructural y cultural. 27 paĂses, 27 historias, 27 egoĂsmos. Alemania mira su superĂĄvit comercial y se olvida de que su seguridad depende de Polonia y de Francia. Polonia mira a Rusia y exige protecciĂłn, pero bloquea cualquier polĂtica fiscal comĂșn. HungrĂa y Eslovaquia miran a Bruselas con desprecio mientras cobran fondos europeos. Italia y España miran su deuda y piden solidaridad, pero no ceden soberanĂa. Y Francia mira su grandeur perdida y no acepta que ya no manda sola. Resultado: nadie mira en la misma direcciĂłn. Y un barco con 27 timones no navega: se hunde.
Y aquĂ viene la evidencia que a nadie le gusta escuchar: por separado, ninguno de estos paĂses tiene futuro en el mundo que viene. Una Alemania sin exportaciones a China es una recesiĂłn segura. Una Francia sin influencia en Ăfrica es una mediana potencia con complejos. Una Italia con su deuda insostenible es un riesgo sistĂ©mico. Una España dependiente del turismo, la energĂa importada y el ladrillo es un paĂs vulnerable. Y los pequeños (Portugal, Grecia, los bĂĄlticos, los nĂłrdicos) directamente son piezas de un tablero que otros mueven. Juntos, mal que bien, aguantan. Separados, los devoran.
Pero el problema es que "juntos" no significa nada si no hay direcciĂłn comĂșn. Y hoy no la hay. Porque la UniĂłn Europea se construyĂł sobre el miedo a la guerra y el deseo de mercado, no sobre un proyecto polĂtico compartido. Y eso se nota: cuando toca hablar de defensa comĂșn, cada uno mira su industria militar. Cuando toca hablar de energĂa, cada uno mira sus centrales nucleares o su gas. Cuando toca hablar de migraciĂłn, cada uno mira su valla. Y cuando toca hablar de China, la mitad mira sus inversiones y la otra mitad mira sus derechos humanos. No hay polĂtica exterior europea. Hay 27 polĂticas exteriores que a veces coinciden por casualidad.
Europa es, hoy por hoy, un hijo de 40 años que sigue viviendo en casa de sus padres. No porque no pueda pagarse un alquiler, sino porque nunca ha tenido que hacerlo. Desde 1945, Estados Unidos le ha pagado la calefacciĂłn (escudo militar, OTAN, paraguas nuclear) y China le ha llenado la despensa (fĂĄbricas, inversiones, mercado para sus coches y sus mĂĄquinas herramienta). El resultado: una generaciĂłn entera de polĂticos y ciudadanos que confundieron la comodidad con la inteligencia, y la delegaciĂłn con la paz.
Mientras EE.UU. desplegaba misiles en TurquĂa, Alemania e Italia, y China construĂa la mayor red industrial de la historia, Europa se dedicĂł a regular el grosor del pepino, la curvatura del plĂĄtano y el color de los tapones de plĂĄstico. Muy bien. Pero un continente que no invierte en defensa, no innova en semiconductores, no controla su cadena energĂ©tica y depende del gas ruso, del comercio chino y de los satĂ©lites estadounidenses para orientarse... ese continente no es una potencia. Es un parque temĂĄtico con derechos laborales.
El problema no es solo econĂłmico, es estructural y cultural. 27 paĂses, 27 historias, 27 egoĂsmos. Alemania mira su superĂĄvit comercial y se olvida de que su seguridad depende de Polonia y de Francia. Polonia mira a Rusia y exige protecciĂłn, pero bloquea cualquier polĂtica fiscal comĂșn. HungrĂa y Eslovaquia miran a Bruselas con desprecio mientras cobran fondos europeos. Italia y España miran su deuda y piden solidaridad, pero no ceden soberanĂa. Y Francia mira su grandeur perdida y no acepta que ya no manda sola. Resultado: nadie mira en la misma direcciĂłn. Y un barco con 27 timones no navega: se hunde.
Y aquĂ viene la evidencia que a nadie le gusta escuchar: por separado, ninguno de estos paĂses tiene futuro en el mundo que viene. Una Alemania sin exportaciones a China es una recesiĂłn segura. Una Francia sin influencia en Ăfrica es una mediana potencia con complejos. Una Italia con su deuda insostenible es un riesgo sistĂ©mico. Una España dependiente del turismo, la energĂa importada y el ladrillo es un paĂs vulnerable. Y los pequeños (Portugal, Grecia, los bĂĄlticos, los nĂłrdicos) directamente son piezas de un tablero que otros mueven. Juntos, mal que bien, aguantan. Separados, los devoran.
Pero el problema es que "juntos" no significa nada si no hay direcciĂłn comĂșn. Y hoy no la hay. Porque la UniĂłn Europea se construyĂł sobre el miedo a la guerra y el deseo de mercado, no sobre un proyecto polĂtico compartido. Y eso se nota: cuando toca hablar de defensa comĂșn, cada uno mira su industria militar. Cuando toca hablar de energĂa, cada uno mira sus centrales nucleares o su gas. Cuando toca hablar de migraciĂłn, cada uno mira su valla. Y cuando toca hablar de China, la mitad mira sus inversiones y la otra mitad mira sus derechos humanos. No hay polĂtica exterior europea. Hay 27 polĂticas exteriores que a veces coinciden por casualidad.
Por eso, la soluciĂłn que cada vez mĂĄs gente empieza a plantear âaunque duelaâ es la de la secesiĂłn ordenada. Dejar atrĂĄs a los paĂses que no quieren remar. No con rencor, sino con realismo. Que HungrĂa, Polonia (en su actual deriva), Eslovaquia, RumanĂa y otros sigan su camino si prefieren la soberanĂa simbĂłlica al poder real. Y que el resto âFrancia, Alemania, PaĂses Bajos, BĂ©lgica, Luxemburgo, Austria, quizĂĄ España e Italia si superan sus propias divisionesâ formen un nĂșcleo duro. Una Europa mĂĄs pequeña, pero mĂĄs compacta. Con defensa integrada, polĂtica exterior Ășnica, tecnologĂa compartida y una verdadera capacidad de disuasiĂłn econĂłmica y militar.
Esa Europa de 6, 7 u 8 paĂses podrĂa sobrevivir. La de 27, no. Porque la de 27 es un museo de buenas intenciones bloqueadas por vetos menores. Y los tiempos que vienen âcon China, India, Brasil, Indonesia, TurquĂa, Arabia SaudĂ empujando sin complejosâ no son tiempos de buenas intenciones. Son tiempos de mĂșsculo.
El paraguas de EE.UU. se estĂĄ cerrando. No porque quieran hacernos daño, sino porque ellos tambiĂ©n tienen sus propios problemas (China, el PacĂfico, su deuda, su divisiĂłn interna). Ya no van a pagar nuestra seguridad para que nosotros podamos dedicarnos a la transiciĂłn verde sin asumir costes militares. Y China ya no es nuestra fĂĄbrica barata: es nuestra competidora directa en tecnologĂa, industria y geopolĂtica.
Asà que la pregunta es sencilla: ¿Europa quiere crecer de una vez, o prefiere seguir siendo ese hijo de 40 años que espera que mamå y papå sigan pagando las facturas? Porque mamå y papå ya estån cansados. Y la habitación de arriba ya no es gratis.
O formamos un bloque real, con voluntad de hierro y pies de barro pero dispuesto a asumir riesgos, o aceptaremos la disoluciĂłn lenta, cĂłmoda y digna. Pero que nadie se llame a engaño: la historia no la escriben los indecisos. La escriben los que se atreven a crecer, aunque duela. Y crecer, para Europa, significa hoy romper el tabĂș de la minorĂa compacta. Menos paĂses, mĂĄs direcciĂłn. Menos banderas, mĂĄs resultados. Menos discursos, mĂĄs satĂ©lites, mĂĄs chips, mĂĄs tanques y mĂĄs diplomacia real.
Europa aĂșn estĂĄ a tiempo. Pero se le acaba. Y rĂĄpido.
Por eso, la soluciĂłn que cada vez mĂĄs gente empieza a plantear âaunque duelaâ es la de la secesiĂłn ordenada. Dejar atrĂĄs a los paĂses que no quieren remar. No con rencor, sino con realismo. Que HungrĂa, Polonia (en su actual deriva), Eslovaquia, RumanĂa y otros sigan su camino si prefieren la soberanĂa simbĂłlica al poder real. Y que el resto âFrancia, Alemania, PaĂses Bajos, BĂ©lgica, Luxemburgo, Austria, quizĂĄ España e Italia si superan sus propias divisionesâ formen un nĂșcleo duro. Una Europa mĂĄs pequeña, pero mĂĄs compacta. Con defensa integrada, polĂtica exterior Ășnica, tecnologĂa compartida y una verdadera capacidad de disuasiĂłn econĂłmica y militar.
Esa Europa de 6, 7 u 8 paĂses podrĂa sobrevivir. La de 27, no. Porque la de 27 es un museo de buenas intenciones bloqueadas por vetos menores. Y los tiempos que vienen âcon China, India, Brasil, Indonesia, TurquĂa, Arabia SaudĂ empujando sin complejosâ no son tiempos de buenas intenciones. Son tiempos de mĂșsculo.
El paraguas de EE.UU. se estĂĄ cerrando. No porque quieran hacernos daño, sino porque ellos tambiĂ©n tienen sus propios problemas (China, el PacĂfico, su deuda, su divisiĂłn interna). Ya no van a pagar nuestra seguridad para que nosotros podamos dedicarnos a la transiciĂłn verde sin asumir costes militares. Y China ya no es nuestra fĂĄbrica barata: es nuestra competidora directa en tecnologĂa, industria y geopolĂtica.
Asà que la pregunta es sencilla: ¿Europa quiere crecer de una vez, o prefiere seguir siendo ese hijo de 40 años que espera que mamå y papå sigan pagando las facturas? Porque mamå y papå ya estån cansados. Y la habitación de arriba ya no es gratis.
O formamos un bloque real, con voluntad de hierro y pies de barro pero dispuesto a asumir riesgos, o aceptaremos la disoluciĂłn lenta, cĂłmoda y digna. Pero que nadie se llame a engaño: la historia no la escriben los indecisos. La escriben los que se atreven a crecer, aunque duela. Y crecer, para Europa, significa hoy romper el tabĂș de la minorĂa compacta. Menos paĂses, mĂĄs direcciĂłn. Menos banderas, mĂĄs resultados. Menos discursos, mĂĄs satĂ©lites, mĂĄs chips, mĂĄs tanques y mĂĄs diplomacia real.
Europa aĂșn estĂĄ a tiempo. Pero se le acaba. Y rĂĄpido.
Per quĂš Mart no ens salvarĂ : ciĂšncia, mentides i veritables interessos Un assaig sobre camps magnĂštics, extincions i el negoci de colonitzar el no-res
1. IntroducciĂł: el somni irrealitzable
En els darrers anys, la idea de âterraformar Martâ ha passat de ser un tema de ciĂšnciaâficciĂł a un objectiu pĂșblicment defensat per empresaris influents. Es ven com lâĂșltim recurs per salvar lâespĂšcie humana davant el col·lapse ecolĂČgic de la Terra. PerĂČ, Ă©s realment possible? I, sobretot, Ă©s aquest lâobjectiu real dâaquests projectes?
Aquest text pretĂ©n exposar, des dâuna perspectiva cientĂfica i crĂtica, per quĂš la colonitzaciĂł de Mart Ă©s una quimera, com la Terra pot regenerarâse sense nosaltres i quins sĂłn els vertaders interessos econĂČmics i de poder que sâamaguen darrere dâaquest discurs.
Yanquis de mierda
2. El camp magnĂštic: lâescut invisible que fa possible la vida
Per entendre per quĂš Mart no pot ser una âsegona Terraâ cal començar pel fonament: el camp magnĂštic planetari.
El camp magnĂštic terrestre es genera per lâefecte dinamo: un fluid conductor (el nucli extern de ferro i nĂquel fos) que es mou per convecciĂł mentre el planeta gira. Aquest moviment indueix corrents elĂšctrics que generen un camp magnĂštic que, al seu torn, retroalimenta el procĂ©s.
Els tres ingredients indispensables:
- Un fluid conductor (metall fos o hidrogen metà l·lic).
- ConvecciĂł (energia per moureâl, provinent del refredament del nucli).
- RotaciĂł del planeta (lâefecte Coriolis organitza els moviments).
Mart compleix algun dâaquests? Fa 3.800â4.000 milions dâanys sĂ que tenia un camp magnĂštic global, una atmosfera densa i aigua lĂquida. PerĂČ, en ser mĂ©s petit, el seu nucli es va refredar rĂ pidament. La dinamo es va aturar, el vent solar va erosionar lâatmosfera i la superfĂcie es va convertir en el desert gelat i radioactiu que coneixem avui.
3. Terraformar Mart: un impossible en termes humans
Els defensors de la terraformaciĂł proposen alliberar COâ dels pols per crear un efecte hivernacle i âengrossirâ lâatmosfera. PerĂČ ignoren sistemĂ ticament tres obstacles fĂsics insalvables:
- AbsĂšncia de camp magnĂštic: qualsevol atmosfera que es generi serĂ arrossegada pel vent solar en pocs milions dâanys. A curt termini, la radiaciĂł cĂČsmica i ultraviolada faria inviable la vida a la superfĂcie.
- Impossibilitat de crear un camp magnĂštic artificial: les propostes (com un solenoide gegant al punt L1) requereixen una infraestructura energĂštica molt per sobre de la capacitat humana actual.
- Gravetat insuficient (38% de la terrestre): els efectes fisiolĂČgics a llarg termini (pĂšrdua ĂČssia, muscular, complicacions reproductives) sĂłn desconeguts perĂČ molt probablement incompatibles amb una colĂČnia autosuficient.
En paraules de la comunitat geofĂsica: âMart no es pot terraformar; com a mĂ xim es pot âparaterraformarâ sota cĂșpules, perĂČ aixĂČ no Ă©s salvar lâespĂšcie, Ă©s fer una base cientĂfica permanentâ.
4. La meva teoria: la Terra es regenerarĂ sense nosaltres
Una part fonamental dâaquest assaig Ă©s la segĂŒent hipĂČtesi: la humanitat desapareixerĂ com a espĂšcie abans que la Terra es torni inhabitable per causes geolĂČgiques, i desprĂ©s el planeta es recuperarĂ , com ja va fer en extincions massives anteriors.
No es tracta que la Terra perdi el seu camp magnĂštic âaixĂČ encara trigarĂ mil milions dâanysâ sinĂł que nosaltres accelerem la nostra prĂČpia extinciĂł mitjançant canvi climĂ tic, destrucciĂł dâecosistemes, guerres, etc.
QuĂš diu el registre fĂČssil?
- DesprĂ©s de lâextinciĂł del Cretaci (fa 66 Ma, que va eliminar els dinosaures no avians), la biodiversitat va trigar entre 500.000 i 10 milions dâanys a recuperarâse.
- DesprĂ©s de lâextinciĂł del PermiĂ âTriĂ sic (la mĂ©s greu, amb el 96% dâespĂšcies marines extintes), la recuperaciĂł va durar entre 5 i 10 milions dâanys.
Stephen Jay Gould ho va resumir aixĂ: âSom prĂ cticament impotents davant la Terra en la seva prĂČpia escala de temps geolĂČgic. Tot el megatonatge dels nostres arsenals nuclears no arriba a la deumilĂšsima part de la potĂšncia de lâasteroide que va desencadenar lâextinciĂł del Cretaci. La Terra va sobreviure a aquell xoc, que va obrir el camĂ per als grans mamĂfers, inclosos nosaltres. En escales geolĂČgiques, el nostre planeta seân sortirĂ perfectamentâ.
Un cop desapareguts, els ecosistemes es reorganitzaran a partir de les espĂšcies que ara considerem âplaguesâ: rates, gats, coloms, paneroles, i especialment els microorganismes. BiĂČlegs com Jonathan Losos suggereixen que els gats domĂšstics podrien diversificarâse en nous depredadors semblants a grans felins, perĂČ no sorgirĂ una espĂšcie amb intel·ligĂšncia tecnolĂČgica perquĂš aquesta Ă©s una rara casualitat evolutiva.
5. Elon Musk: salvador de la humanitat o home de negocis?
Si la Terra pot regenerarâse per ella mateixa i Mart Ă©s un objectiu inviable, per quĂš es promou amb tanta insistĂšncia la colonitzaciĂł interestel·lar?
La hipĂČtesi que defenso Ă©s que el relat de Mart i la Lluna no Ă©s un pla per salvar lâespĂšcie, sinĂł una operaciĂł de mĂ rqueting per obtenir finançament pĂșblic massiu que es desvia cap a la construcciĂł dâun monopoli privat de les comunicacions globals: Starlink.
Dades objectives:
- SpaceX ha rebut mĂ©s de 15.000 milions de dĂČlars en contractes de NASA (acumulat fins 2025), i mĂ©s de 38.000 milions si es compten contractes de Defensa i crĂšdits fiscals. Musk nega rebre âsubsidisâ, perĂČ aquests contractes sĂłn la base del seu imperi.
- El 84% dels ingressos de SpaceX depenia de NASA el 2025. Quan Starlink va començar a generar beneficis, Musk va anunciar que âja no necessitava subsidisâ, perĂČ el monopoli ja estava construĂŻt amb diners pĂșblics.
- Starlink Ă©s avui una infraestructura crĂtica de guerra. A UcraĂŻna, Musk ha tallat lâaccĂ©s a les forces russes que utilitzaven terminals de contraban, perĂČ tambĂ© va impedir un atac ucraĂŻnĂšs a Crimea desactivant la cobertura a la zona. Decideix unilateralment qui es connecta i qui no.
Un informe del CongrĂ©s dels EUA (abril 2025) va denunciar ârampant conflicts of interestâ en la relaciĂł entre SpaceX i la NASA, especialment desprĂ©s que lâamic personal de Musk, Jared Isaacman, fos nomenat administrador de lâagĂšncia.
Quan el CongrĂ©s va rebutjar el pressupost per a Mart (febrer 2026), Musk va girar el discurs en pocs mesos: âSpaceX ja ha desviat lâenfocament cap a construir una ciutat autosuficient a la Llunaâ. Mart va quedar per a âdâaquĂ a 5â7 anysâ.
6. ConclusiĂł: el veritable negoci Ă©s a lâĂČrbita terrestre
La colonitzaciĂł de Mart no Ă©s un objectiu seriĂłs ni desitjable des del punt de vista cientĂfic; Ă©s un esquer mediĂ tic per justificar la injecciĂł de fons pĂșblics en una empresa privada. El veritable objectiu Ă©s:
- Controlar la infraestructura global de comunicacions (Starlink) amb un monopoli de fet que cap govern pot permetreâs qĂŒestionar.
- Consolidar una posiciĂł de poder geoestratĂšgic, com sâha vist a UcraĂŻna, on Musk actua com un actor dâestat sense cap mena de control democrĂ tic.
- Desviar lâatenciĂł de la crisi ecolĂČgica actual, presentant una âsoluciĂł tecnolĂČgicaâ que evita abordar els problemes reals de la Terra.
Mentre es discuteix si arribarem a Mart, la Terra continua perdent biodiversitat a un ritme que els paleontĂČlegs qualifiquen com la sisena gran extinciĂł. PerĂČ, com hem vist, el planeta seân sortirĂ âamb o sense nosaltres. La pregunta no Ă©s si la Terra es recuperarĂ , sinĂł si mereixem ser els protagonistes dâaquesta recuperaciĂł o simplement un altre episodi en la llarga histĂČria de la vida.
A la izquierda un civil liberado de un campo de concentraciĂłn nazi en 1945.
A la derecha un civil liberado de un campo de concentraciĂłn sionista en 2025.
Hay que detener a Israel por cualquier medio.
Una #CatalunyaIndependent en aquesta colla, mai, mai de la vida.
@carmenlazare.bsky.social
Emilio Delgado apabullando a Pilar Rahola la defensora del sionismo@carmenlazare.bsky.social (Bluesky Social)
Demetrioymedio (@demetrioymedio.bsky.social)
ReflexiĂłn de hoy đ±đ„¶đ€ąđźâčïžđ€Źđ€źđ©đ„”Demetrioymedio (Bluesky Social)
Mario Ostolaza reshared this.
ElNacional.cat (@elnacionalcat.bsky.social)
đŽđŽ ĂLTIMA HORA| El TSJ valenciĂ salva Carlos MazĂłn i per ara no serĂ investigat per la gestiĂł de la DANA L'expresident valenciĂ no serĂ imputat per la tragĂšdia de la DANA https://www.elnacional.Bluesky Social
China acaba de encontrar un agujero en el arma mĂĄs silenciosa de EEUU: un algoritmo ha hackeado sus B-2...
En la historia militar moderna hay armas tan sofisticadas que durante dĂ©cadas parecĂan prĂĄcticamente imposibles de seguir o anticipar. Sin embargo, a medida...Miguel Jorge (Xataka)
ĂLTIMA HORAđźđ·âđźđ±đ„ LOS MISILES IRANĂES HAN ALCANZADO EL MERCADO DE VALORES Y LOS EDIFICIOS FINANCIEROS MĂS GRANDES DE TEL AVIV.
Joan Barrera likes this.
1) Un particular crea subvencions.cat
2) Es descobreix quĂš a Catalunya es destinen 5.000 milions anuals a subvencions (!)
3) La Generalitat inhabilita l'accés al portal de transparÚncia durant 28 hores
4) Quan rehabilita l'accĂ©s, es descobreix que han eliminat 1 miliĂł de registres, dificultant aixĂ que la ciutadania pugui fiscalitzar on van i a qui regalen els diners pĂșblics
5) Un exemple: Open Arms ha rebut uns 2'5 milions d'euros d'institucions pĂșbliques catalanes els Ășltims anys. Al portal de transparĂšncia nomĂ©s n'apareixen uns 550.000.
Ăs una vergonya i han de donar explicacions. I que no ens prenguin el pĂšl parlant d'un "error tĂšcnic".
jordi
in reply to Joan Barrera • • •Tanmateix, tot i que actuem d'acord amb principis de sostenibilitat i racionalitat energĂštica ..., vols dir que no alimentem les energĂštiques?
Joan Barrera
in reply to jordi • •jordi
in reply to Joan Barrera • • •