De la terra al núvol: un relat del feudalisme

I. El naixement d'un ordre

Cap a finals del segle V, quan l'Imperi Romà d'Occident es va esfondrar, Europa es va quedar sense l'única cosa que havia sostingut segles d'ordre: un poder central capaç de garantir seguretat. Les rutes es van fer perilloses, els exèrcits professionals van desaparèixer i les invasions —normands, hongaresos, sarraïns— es van convertir en una amenaça constant. En aquest buit, la gent va fer el que sempre fa quan té por: va buscar algú fort a qui aferrar-se.

Aquell "algú fort" era el senyor amb un castell i uns quants homes armats. El tracte era senzill i, vist des d'avui, brutal: el pagès cedia una part de la seva collita, del seu temps i de la seva llibertat, i a canvi rebia protecció i el dret a treballar un tros de terra que mai seria seu. El senyor, al seu torn, jurava fidelitat a un senyor més gran, i aquest a un rei, formant una piràmide de lleialtats sostinguda no per lleis escrites sinó per la por mútua a quedar-se sense terra o sense espases. Així va néixer el feudalisme: no com un pla dissenyat per algú, sinó com la solució més pràctica a una inseguretat molt real, que amb el temps es va convertir en costum, i el costum en llei.

Durant segles aquell sistema va semblar etern. Tothom hi tenia un lloc —encara que fos un lloc dur— i la terra, el recurs escàs que ho decidia tot, quedava repartida entre uns pocs.

II. Les esquerdes

Cap sistema, però, sobreviu als canvis que ell mateix acaba provocant. Les ciutats van tornar a créixer al voltant del comerç, i als seus mercats hi va aparèixer una figura que el feudalisme no sabia on col·locar: el mercader, que no depenia d'un senyor sinó d'una xarxa de rutes i clients. La moneda va tornar a circular allà on abans només comptava la terra.

Després va arribar el cop que ningú esperava: la pesta negra, a mitjan segle XIV, es va endur gairebé un terç de la població europea. De sobte, els braços per treballar la terra escassejaven, i per primer cop els pagesos van tenir capacitat de negociar. Molts van exigir salaris, van abandonar terres o es van traslladar a ciutats on la servitud no els perseguia. Els senyors, acostumats a manar, es van trobar sense mà d'obra que els obeís per costum.

A això s'hi va sumar la pólvora, que va fer que un castell —el símbol mateix del poder feudal— deixés de ser inexpugnable, i l'aparició de monarquies cada cop més centralitzades, que van anar arrabassant als senyors locals la capacitat de fer justícia, cobrar impostos i mantenir exèrcits propis. El poder disgregat en mil feus es va anar concentrant en corones i, més tard, en estats.

El cop final el va donar un nou tipus d'economia: el capitalisme naixent, que no necessitava vassalls lligats a la terra sinó treballadors lliures per contractar i acomiadar, i mercaders que necessitaven mà d'obra mòbil, no atada a un senyor. Les tanques que van privatitzar les terres comunals a Anglaterra —les famoses enclosures— van expulsar milers de pagesos dels camps i els van convertir, per necessitat, en els primers obrers assalariats. El feudalisme no va morir en una batalla ni en un dia concret: es va anar buidant de sentit durant segles fins que un dia ja no hi havia ningú disposat a jurar fidelitat a canvi de terra, perquè hi havia altres maneres de sobreviure.

III. Un nou feu, sense terra ni castells

Set-cents anys després d'aquella crisi medieval, un altre buit ha tornat a obrir pas a nous senyors. No va ser la caiguda d'un imperi, sinó l'explosió d'internet i, sobretot, la crisi financera del 2008: milions de persones es van trobar sense feina estable, sense crèdit i sense confiança en les institucions que els havien de protegir. Igual que als pagesos del segle VI, els calia algú —o alguna cosa— a qui aferrar-se per continuar guanyant-se la vida.

Aquell buit el van omplir les plataformes digitals. No calia jurar fidelitat amb una espasa, n'hi havia prou d'acceptar unes condicions d'ús. Amazon, Google, Meta, Uber, Apple, es van convertir en els nous senyors d'un territori que no es mesura en hectàrees sinó en dades, algorismes i infraestructura al núvol. Els petits comerciants que depenen del marketplace, els repartidors que dins l'app no tenen horari propi, els creadors de contingut que viuen del que l'algorisme decideixi mostrar, tots ells paguen, com els pagesos d'abans, un "cens": una comissió, una atenció, unes dades personals a canvi de poder treballar dins d'un feu que no els pertany. És el que el pensador Yanis Varoufakis ha batejat com a "tecnofeudalisme": el benefici del mercat obert ha estat substituït, diu, per la renda que es cobra simplement per controlar l'accés a un territori digital.

I com als pagesos del feudalisme clàssic, cada cop hi ha més gent que no és propietària de res: viu de lloguer en lloc de comprar casa, paga subscripcions en lloc de posseir el que fa servir, condueix cotxes en lísing. La propietat, aquell eix que definia qui manava i qui obeïa a l'edat mitjana, torna a concentrar-se en mans de qui té els actius, mentre la resta paga per usar-los.

IV. Com podria acabar

Si la història del primer feudalisme ensenya alguna cosa, és que aquests sistemes no cauen d'un dia per l'altre ni per decret, sinó quan diverses esquerdes s'obren alhora i ja no es poden tapar.

Una d'aquestes esquerdes ja s'insinua en la regulació: com les monarquies que van anar arrabassant poder als senyors locals, avui la Unió Europea i altres estats comencen a limitar amb lleis antitrust i de protecció de dades el poder de les grans plataformes, encara que de moment amb resultats desiguals. Una altra esquerda podria venir de la tecnologia mateixa: si la pólvora va fer inútils els castells, tecnologies més obertes i descentralitzades —protocols que ningú controla en exclusiva— podrien algun dia fer menys imprescindibles els actuals gegants digitals, encara que fins ara els intents en aquesta direcció no han aconseguit desplaçar-los. Però potser l'esquerda més profunda és una contradicció que el sistema porta a dins seu: si la intel·ligència artificial i la robotització acaben substituint bona part del treball humà, els nous senyors es quedaran sense la seva pròpia base econòmica, perquè uns pagesos sense feina ni ingressos no poden seguir pagant el "cens" —subscripcions, comissions, consum— del qual viuen els feus digitals. És una versió invertida de la pesta negra medieval: allà la falta de braços va donar poder de negociació als pagesos que quedaven; aquí l'excés de braços sobrants —substituïts per màquines— amenaça de deixar els senyors sense ningú a qui cobrar. Aquesta tensió no es resol sola: o bé es reparteix d'alguna manera la riquesa que generen les màquines (noves formes de renda bàsica o de fiscalitat sobre l'automatització), o bé el sistema acaba xocant contra el seu propi límit, igual com el feudalisme va acabar topant amb una economia que ja no el necessitava.

De fet, algunes de les pistes de com es podria gestionar aquesta contradicció ja s'insinuen avui mateix. Elon Musk, que en aquest relat fa gairebé de senyor feudal arquetípic —controla infraestructura crítica que va de les xarxes socials als coets, passant per la intel·ligència artificial i els cotxes autònoms—, ha parlat obertament de la renda bàsica universal com una peça necessària del futur que ell mateix ajuda a construir. No és filantropia desinteressada: és, més aviat, "escanyar sense ofegar". Si l'automatització deixa la majoria de la gent sense feina, cal donar-los prou perquè puguin sobreviure i seguir consumint —i, per tant, seguir pagant el cens als feus digitals—, però no tant com per deixar de necessitar-los. És exactament el que necessita qualsevol senyor per sostenir el seu feu: un vassall viu i dependent, no un vassall mort de gana ni un vassall lliure. Vist així, la renda bàsica no seria la fi del tecnofeudalisme sinó, potser, la manera que té de perllongar-se.

Però hi ha un factor que la història ensenya que juga en totes dues direccions alhora, a favor dels senyors i en contra seu: el temps. Els grans feus medievals depenien de llinatges, i molts es van esfondrar no per cap revolta sinó perquè l'hereu d'un senyor capaç no tenia la mateixa capacitat que el seu pare. Avui val la pena preguntar-se què passarà el dia que Elon Musk —o qualsevol altre fundador que concentri tant de poder en una sola visió i una sola voluntat— desaparegui. No tots els imperis s'ensorren amb el fundador: Disney va morir el 1966 i l'empresa, lluny d'afeblir-se, es va fer encara més gran els decennis següents, perquè havia construït institucions i una cultura corporativa capaç de sobreviure-li. Però altres imperis, medievals i moderns, no han tingut aquesta sort, i s'han desfet en mans d'hereus que no sabien —o no volien— sostenir el que havien rebut. No és l'única manera com podria acabar aquest nou feudalisme, però és un recordatori que cap sistema, per molt sòlid que sembli mentre el sosté una sola persona, és etern del tot.

I no es pot descartar que, com va passar amb el capitalisme naixent que va buidar de sentit el feudalisme, sigui una transformació econòmica encara no del tot visible —potser lligada a la intel·ligència artificial, que amenaça de canviar qui necessita qui— la que acabi fent inútil l'actual dependència dels grans feus digitals.

El que la història suggereix, en tot cas, és que aquests sistemes no acaben perquè algú els declari morts, sinó perquè, a poc a poc, deixen de ser l'única manera de sobreviure. Si això trigarà dècades o generacions, com va trigar l'anterior feudalisme a esllanguir-se, és la pregunta oberta amb què ens deixa la història.