A World on the Brink: Analysis of the 2025 Global Crisis
How we ended up back at square one — the 1930s all over again
joanfriendica.duckdns.org/disp…
1. A Dangerous Moment in History
According to Ian Bremmer, president of Eurasia Group, we're entering one of the most dangerous periods in world history, on par with the 1930s and the early Cold War. The risk of a generational crisis, even a new world war, is higher than at any point in most of our lifetimes.
2025 is defined by a perfect storm of troubling factors: unprecedented geopolitical instability in the Middle East, Central Asia, and Europe; an escalating rivalry between the United States and China; the rise of authoritarianism; and the erosion of democratic institutions. Global military spending has hit record levels, projected to reach $2 trillion by 2026. But behind these symptoms lies a deeper disease: the failure of an economic and social model built on infinite growth.
2. The Cowardice of Governments
They haven't told the truth. The most serious failure of Western governments hasn't been occasional mismanagement — it's been the systematic refusal to tell an inconvenient truth: that the model of indefinite economic growth is physically impossible on a planet with finite resources. For decades, they've measured success solely by GDP, ignoring planetary limits and promising endless material prosperity they could never guarantee.
They've fed the beast. Instead of leading an orderly transition to a sustainable economic model while there was still time, governments have fueled consumerism as the economic engine. They've subsidized unsustainable industries, allowed planned obsolescence, and enabled easy credit to keep the consumption wheel spinning. GDP had to grow, no matter the cost — to the Earth, to future generations, to social cohesion itself.
They've caved to corporate pressure. The growing power of global corporations over national economies has captured democratic governments. Any attempt to question the growth model has been neutralized by lobbies defending their short-term interests. Politicians, fixated on the election cycle, have chosen not to confront uncomfortable truths that might cost them votes.
The institutional deficit. International institutions — the UN Security Council, the International Monetary Fund, the World Bank — not only fail to reflect the real balance of global power, but are designed to perpetuate an outdated economic model. We're living through a "geopolitical recession," but also a crisis of legitimacy for institutions that never questioned the growth dogma.
3. The Passivity of the People
Apathy as an epidemic. Montesquieu said that "the tyranny of a prince in an oligarchy is not as dangerous to the public welfare as the apathy of a citizen in a democracy." Today we live in a world where problems seem so overwhelming that it's easier to become apathetic than to fight for what's right. But this apathy isn't accidental: it's been cultivated.
Consumerism as anesthesia. Sociologist Zygmunt Bauman warned that the consumerist lifestyle breeds self-centeredness and passivity, creating fertile ground for authoritarianism. The promise of consumption — that happiness can be bought, that well-being means accumulating stuff — has replaced critical thinking. Philosophy was first replaced by scientific rationalism, then by dogmatic religion, and now by intellectual apathy. The existential void has been filled with consumerism, digital distractions, and ideological echo chambers.
The comfort trap. Since the end of the Cold War, Western citizens haven't faced direct existential threats for generations. This has created deep complacency and an aversion to questioning a system that, despite its injustices, provided a certain material stability. We've chosen not to look at the consequences of our lifestyle — environmental, social, or geopolitical — as long as we could maintain our level of consumption.
Civic disconnection. Studies show that young people's political passivity is explained by both apathy and alienation from a system they perceive as immovable. But the responsibility doesn't lie solely with the young: entire generations have abdicated their role as vigilant citizens to become passive consumers. Democracy requires not just voting, but constant vigilance and the willingness to accept uncomfortable truths about the limits of our way of life.
4. A System Past Its Expiration Date: The Myth of Infinite Growth
The growth dogma. For decades, economic growth has been presented as the only indicator of a society's health. GDP had to grow year after year, indefinitely. Any questioning of this dogma was labeled utopian or anti-progress. But what's truly utopian is believing you can grow infinitely on a finite planet. The Earth can't sustain it, and the evidence — climate change, resource depletion, biodiversity loss — has been proving it for a long time.
A system designed for a world that no longer exists. David Held describes how the global system of democratic states is trapped in a vicious cycle. What was initially a virtuous system after World War II — based on reconstruction and expansion — has produced processes that have transformed globalization into a system that freezes problem-solving capacity. Current institutions can't question the growth model because they were designed to perpetuate it.
Inequality as a symptom. The 2008-2009 financial crisis made visible a reality that growth had hidden: prosperity wasn't being shared. The infinite growth model disproportionately benefited elites while eroding the middle class and destroying the natural environment. The divide between global cities and their peripheries, between globalization's winners and losers, has politically destabilized societies and created the breeding ground for populism.
The model's failure. Ironically, autocratic regimes have proven expert at exploiting globalization's opportunities while maintaining tight internal control. Russia and China have masterfully used open global markets while restricting access to their own internal markets. But even they can't escape physical reality: the infinite growth model is unsustainable for everyone — some will just collapse before others.
5. Parallels with the 1930s
The historical context. The 1930s were marked by economic instability, aggressive expansionist policies, and ideological extremism. The Great Depression raised questions about whether democracy and capitalism were suited for the demands of the modern world. As Edmund Wilson lamented in 1931: "We have lost not only our way in the economic labyrinth but our conviction of the value of what we're doing." Today, this loss of faith runs even deeper: we doubt not just the economic system, but the very viability of the civilization model we've built.
Economic parallels. The Kiel Institute warns that current trade policies echo those of the 1930s. In 1930, the US introduced protectionist tariffs; trading partners responded with retaliatory measures and trade flows collapsed, contributing to the severity of the Great Depression. Today we're seeing the same pattern: when the growth model starts to fail, countries close up, blame others, and seek individual solutions to collective problems.
The rise of authoritarianism. Democratic backsliding is a gradual process that follows legal procedures to weaken institutions. Causes include growing economic inequality, culture wars, conservative reactions to social change, and populist politics. According to the V-Dem Institute, the global share of democracies fell from 54% in 2009 to 49% in 2019. When the economic system stops working for most people, they look for easy answers — and authoritarians offer them, blaming immigrants, elites, or foreign enemies.
Territorial revisionism. Just like in the 1930s, when Japan annexed Manchuria (1931) with little more than non-recognition from Western democracies — not unlike Russia's seizure of Crimea in 2014 — military aggression to reshape the international order is becoming acceptable again. When resources run out and growth stalls, the temptation to take them from others by force increases.
6. The Fading Memory of War
Eighty years later. Political scientist Herfried Münkler points out that the most important lesson from the end of the war in 1945 — that the costs of redrawing borders through military means far outweigh any benefits — is being seriously threatened. "It's a complex learning process and its impact is steadily diminishing. After all, 80 years is a long time. Eyewitnesses are no longer around, or their ability to remember has become fragile."
Leaders with no experience of trauma. The sheer brutality of World War II was seared into the memory of several generations. It was the first modern conflict in which far more civilians were killed than combatants. But today's leaders haven't personally lived through the destruction, and this affects their ability to understand the real consequences of their decisions. As poet Siegfried Sassoon wrote during World War I, denouncing "the callous complacency with which the majority of those at home regard the continuance of agonies which they do not share and which they have not enough imagination to realize."
Strategic complacency. Since the end of the Cold War, Western politicians have been able to assume a posture of strategic timidity. Our citizens haven't faced the kind of existential threat that Ukraine now faces for several generations. This has bred complacency and an aversion to taking risks. But it has also created an inability to understand that there are things worse than economic discomfort — like war, destruction, and the loss of everything taken for granted.
Selective memory. Münkler warns there hasn't been genuine engagement with the war's background, the war itself, or its end. "The memory of these events has become a token that is invoked when it can be used to support pre-existing beliefs." This explains how Putin can selectively rehabilitate Stalin while claiming the "Great Patriotic War," or how Western politicians can invoke World War II while ignoring the lessons they should have learned.
7. Conclusions: Change the Model or Repeat History
Antonio Gramsci summed up the 1930s with his famous phrase: "The old world is dying and the new world struggles to be born: now is the time of monsters." It's an apt description for the interregnum between today's dying order and whatever comes next. The question is: what world will be born?
Shared responsibility. We've arrived at this point through a confluence of interconnected factors: governments that lacked the courage to tell the truth about the limits of growth; a population that let itself be seduced by the promise of unlimited consumption; an economic system designed to grow indefinitely on a finite planet; and the progressive loss of collective memory about the horrors that arrive when systems collapse and peoples fight over scarce resources.
Changing the model is inevitable. The infinite growth model will end, one way or another. We can choose an orderly transition to an economy that respects planetary limits and distributes resources more fairly, or we can wait for collapse — environmental, social, military — to force us to change under much more painful conditions. The 1930s ended with a world war that killed tens of millions of people. That's not a precedent we want to repeat.
The need to wake up. Bauman advocated for the responsibility of intellectuals and citizens to act as responsible collaborators in shaping their societies. But this requires abandoning the comfort of passivity and accepting uncomfortable truths: that we can't consume indefinitely, that our lifestyle has consequences, that the "normal" we want to return to was part of the problem.
Reversing these trends and building a more just and sustainable world requires a profound shift in mindset: from governments, which must stop measuring success by GDP and start prioritizing real well-being and sustainability; from the population, which must wake up from the consumerist anesthesia and take on their role as active citizens; and from the system, which needs a radical transformation that puts planetary limits and human dignity ahead of economic growth.
The time for complacency is over. The time of monsters is already here. The question is whether we'll be able to wake up before it's too late.
January 2025
Sources: Carnegie Corporation, Foreign Affairs, Council on Foreign Relations, Kiel Institute, V-Dem Institute, Eurasia Group, Zygmunt Bauman, David Held
#GlobalCrisis #Democracy #ClimateChange #Degrowth #Politics #Geopolitics #Authoritarianism
El Món al Límit: Anàlisi de la Crisi Global del 2025
Com hem arribat a la casella de sortida dels anys 301. Un Moment Històric Perillós
Segons Ian Bremmer, president d'Eurasia Group, estem entrant en un dels períodes més perillosos de la història mundial, comparable als anys 30 i als inicis de la Guerra Freda. El risc d'una crisi generacional, fins i tot d'una nova guerra global, és més alt que en qualsevol altre moment de la majoria de les nostres vides.
El 2025 es caracteritza per una confluència de factors inquietants: inestabilitat geopolítica sense precedents a Orient Mitjà, Àsia Central i Europa; una rivalitat creixent entre els Estats Units i la Xina; l'avanç de l'autoritarisme; i l'erosió de les institucions democràtiques. Les despeses militars globals han assolit nivells rècord, projectant-se arribar als 2 bilions de dòlars el 2026. Però darrere d'aquests símptomes hi ha una malaltia més profunda: la fallida d'un model econòmic i social basat en el creixement infinit.
2. La Covardia dels Governs
No han dit la veritat. El fracàs més greu dels governs occidentals no ha estat la mala gestió puntual, sinó la negativa sistemàtica a dir una veritat incòmoda: que el model de creixement econòmic indefinit és físicament impossible en un planeta amb recursos finits. Durant dècades, han mesurat l'èxit exclusivament pel PIB, ignorant els límits planetaris i prometent una prosperitat material sense fi que mai no podien garantir.
Han alimentat el monstre. En lloc de liderar una transició ordenada cap a un model econòmic sostenible quan encara hi havia temps, els governs han alimentat el consumisme com a motor econòmic. Han subvencionat indústries insostenibles, han permès l'obsolescència programada, han facilitat el crèdit fàcil per mantenir la roda del consum girant. El PIB havia de créixer, costés el que costés —a la Terra, a les generacions futures, a la pròpia cohesió social.
Han cedit a les pressions corporatives. El poder creixent de les corporacions globals sobre les economies nacionals ha capturat els governs democràtics. Qualsevol intent de qüestionar el model de creixement ha estat neutralitzat per lobbies que defensen els seus interessos a curt termini. Els polítics, pendents del cicle electoral, han preferit no enfrontar-se a veritats incòmodes que podrien costar-los vots.
El dèficit institucional. Les institucions internacionals —el Consell de Seguretat de l'ONU, el Fons Monetari Internacional, el Banc Mundial— no només no reflecteixen l'equilibri real del poder global, sinó que estan dissenyades per perpetuar un model econòmic caduc. Vivim una "recessió geopolítica", però també una crisi de legitimitat d'unes institucions que mai no van qüestionar el dogma del creixement.
3. La Passivitat de la Població
L'apatia com a epidèmia. Montesquieu va afirmar que "la tirania d'un príncep en una oligarquia no és tan perillosa per al benestar públic com l'apatia d'un ciutadà en una democràcia". Avui vivim en un món on els problemes semblen tan aclaparadors que és més fàcil tornar-se apàtic que lluitar pel que és correcte. Però aquesta apatia no és casual: ha estat cultivada.
El consumisme com a anestèsia. El sociòleg Zygmunt Bauman va advertir que l'estil de vida consumista alimenta l'egocentrisme i la passivitat, creant un terreny fèrtil per a l'autoritarisme. La promesa del consum —que la felicitat es pot comprar, que el benestar és acumular objectes— ha substituït el pensament crític. La filosofia s'ha substituït primer pel racionalisme científic, després per la religió dogmàtica, i ara per l'apatia intel·lectual. El buit existencial s'ha omplert amb consumisme, distraccions digitals i cambres d'eco ideològiques.
La trampa de la comoditat. Des del final de la Guerra Freda, els ciutadans occidentals no han afrontat amenaces existencials directes durant generacions. Això ha creat una complaença profunda i una aversió a qüestionar un sistema que, malgrat les seves injustícies, proporcionava una certa estabilitat material. Hem preferit no mirar les conseqüències del nostre estil de vida —ni ambientals, ni socials, ni geopolítiques— mentre poguéssim mantenir el nostre nivell de consum.
La desconnexió cívica. Els estudis mostren que la passivitat política dels joves s'explica tant per l'apatia com per l'alienació d'un sistema que perceben com a inamovible. Però la responsabilitat no és només dels joves: generacions senceres han abdicat del seu paper de ciutadans vigilants per convertir-se en consumidors passius. La democràcia requereix no només votar, sinó una vigilància constant i la disposició a acceptar veritats incòmodes sobre els límits del nostre model de vida.
4. La Caducitat del Sistema: El Mite del Creixement Infinit
El dogma del creixement. Durant dècades, el creixement econòmic s'ha presentat com l'únic indicador de salut d'una societat. El PIB havia de créixer any rere any, indefinidament. Qualsevol qüestionament d'aquest dogma era titllat d'utòpic o d'enemic del progrés. Però el que és veritablement utòpic és creure que es pot créixer infinitament en un planeta finit. La Terra no ho pot suportar, i les evidències —canvi climàtic, esgotament de recursos, pèrdua de biodiversitat— fa temps que ho demostren.
Un sistema dissenyat per a un món que no existeix. David Held descriu com el sistema global d'estats democràtics està atrapat en un cicle viciós. El que inicialment era un sistema virtuós després de la Segona Guerra Mundial —basat en la reconstrucció i l'expansió— ha produït processos que han transformat la globalització en un sistema que congela la capacitat de resoldre problemes. Les institucions actuals no poden qüestionar el model de creixement perquè van ser dissenyades per perpetuar-lo.
La desigualtat com a símptoma. La crisi financera de 2008-2009 va fer visible una realitat que el creixement havia amagat: la prosperitat no es distribuïa. El model de creixement infinit beneficiava desproporcionadament les elits mentre erosionava la classe mitjana i destruïa l'entorn natural. La divisió entre ciutats globals i perifèries, entre guanyadors i perdedors de la globalització, ha desestabilitzat políticament les societats i ha creat el brou de cultiu per al populisme.
El fracàs del model. Irònicament, els règims autocràtics han demostrat ser experts a explotar les oportunitats de la globalització mentre mantenien un control intern estricte. Rússia i la Xina han utilitzat magistralment els mercats oberts globals mentre restringien l'accés als seus mercats interns. Però ni ells escapen a la realitat física: el model de creixement infinit és insostenible per a tothom, només que alguns col·lapsaran abans que altres.
5. Paral·lelismes amb els Anys 30
El context històric. Els anys 30 van estar marcats per la inestabilitat econòmica, polítiques expansionistes agressives i extremisme ideològic. La Gran Depressió va generar qüestions sobre si la democràcia i el capitalisme eren adequats per a les demandes del món modern. Com va lamentar Edmund Wilson el 1931: "Hem perdut no només el nostre camí en el laberint econòmic, sinó la nostra convicció del valor del que estem fent". Avui, aquesta pèrdua de fe és encara més profunda: no només dubtem del sistema econòmic, sinó de la pròpia viabilitat del model de civilització que hem construït.
Els paral·lelismes econòmics. L'Institut de Kiel adverteix que les polítiques comercials actuals recorden les dels anys 30. El 1930, els EUA van introduir aranzels proteccionistes; els seus socis comercials van respondre amb mesures de represàlia i els fluxos comercials van col·lapsar, contribuint a la severitat de la Gran Depressió. Avui veiem el mateix patró: quan el model de creixement comença a fallar, els països es tanquen, culpen els altres, i busquen solucions individuals a problemes col·lectius.
L'auge de l'autoritarisme. El retrocés democràtic és un procés gradual que segueix processos legals per debilitar les institucions. Les causes inclouen la desigualtat econòmica creixent, les guerres culturals, les reaccions conservadores als canvis socials, i la política populista. Segons l'Institut V-Dem, la proporció global de democràcies va caure del 54% el 2009 al 49% el 2019. Quan el sistema econòmic deixa de funcionar per a la majoria, la gent busca respostes fàcils —i els autoritaris les ofereixen, culpant immigrants, elits, o enemics externs.
El revisionisme territorial. Com als anys 30, quan el Japó va annexar Manxúria (1931) amb poca més que no-reconeixement per part de les democràcies occidentals —no gaire diferent de la presa de Crimea per Rússia el 2014—, l'agressió militar per remodelar l'ordre internacional torna a ser acceptable. Quan els recursos s'esgoten i el creixement s'atura, la temptació de prendre'ls dels altres per la força augmenta.
6. La Memòria Esvaint-se de la Guerra
Vuitanta anys després. El politòleg Herfried Münkler assenyala que la lliçó més important del final de la guerra el 1945 —que els costos de redibuixar fronteres per mitjans militars superen amb escreix qualsevol benefici— està sent seriosament amenaçada. "És un procés d'aprenentatge complex i el seu impacte disminueix constantment. Al cap i a la fi, 80 anys és molt temps. Els testimonis oculars ja no hi són, o la seva capacitat de recordar s'ha tornat fràgil."
Líders sense experiència del trauma. La cruesa absoluta de la Segona Guerra Mundial va quedar gravada en la memòria de diverses generacions. Va ser el primer conflicte modern en què van morir molts més civils que combatents. Però ara, els líders actuals no han viscut personalment les destrosses, i això afecta la seva capacitat per comprendre les conseqüències reals de les seves decisions. Com va escriure el poeta Siegfried Sassoon durant la Primera Guerra Mundial, denunciant "la complaença insensible amb què la majoria dels que estan a casa miren la continuació d'agonies que no comparteixen i que no tenen prou imaginació per comprendre".
La complaença estratègica. Des del final de la Guerra Freda, els polítics occidentals han pogut assumir una postura de timidesa estratègica. Els nostres ciutadans no han afrontat el tipus d'amenaça existencial que ara afronta Ucraïna durant diverses generacions. Això ha creat complaença i una aversió a assumir riscos. Però també ha creat una incapacitat per entendre que hi ha coses pitjors que la incomoditat econòmica —com ara la guerra, la destrucció, la pèrdua de tot el que es donava per descomptat.
El record selectiu. Münkler adverteix que no hi ha hagut un compromís genuí amb els antecedents de la guerra, la guerra mateixa o el seu final. "El record d'aquests esdeveniments s'ha convertit en un símbol que s'invoca quan pot usar-se per donar suport a creences preexistents." Això explica com Putin pot rehabilitar selectivament Stalin mentre reivindica la "Gran Guerra Patriòtica", o com els polítics occidentals poden invocar la Segona Guerra Mundial mentre ignoren les lliçons que haurien d'haver après.
7. Conclusions: Canviar de Model o Repetir la Història
Antonio Gramsci va resumir els anys 30 amb la seva famosa frase: "El vell món es mor i el nou món lluita per néixer: ara és el temps dels monstres". És una descripció apta per a l'interregne entre l'ordre moribund d'avui i el que vingui després. La pregunta és: quin món naixerà?
La responsabilitat compartida. Hem arribat a aquest punt per una confluència de factors interconnectats: governs que no han tingut el coratge de dir la veritat sobre els límits del creixement; una població que s'ha deixat seduir per la promesa del consum il·limitat; un sistema econòmic dissenyat per créixer indefinidament en un planeta finit; i la pèrdua progressiva de la memòria col·lectiva sobre els horrors que arriben quan els sistemes col·lapsen i els pobles es disputen recursos escassos.
El canvi de model és inevitable. El model de creixement infinit acabarà, per les bones o per les dolentes. Podem triar una transició ordenada cap a una economia que respecti els límits planetaris i distribueixi els recursos de manera més justa, o podem esperar que el col·lapse —ambiental, social, bèl·lic— ens obligui a canviar en condicions molt més doloroses. Els anys 30 van acabar amb una guerra mundial que va matar desenes de milions de persones. No és un precedent que vulguem repetir.
La necessitat de despertar. Bauman advocava per la responsabilitat dels intel·lectuals i els ciutadans d'actuar com a col·laboradors responsables en la configuració de les seves societats. Però això requereix abandonar la comoditat de la passivitat i acceptar veritats incòmodes: que no podem consumir indefinidament, que el nostre estil de vida té conseqüències, que la "normalitat" a la qual volem tornar era part del problema.
Revertir aquestes tendències i construir un món més just i sostenible requereix un canvi de mentalitat profund: dels governs, que han de deixar de mesurar l'èxit pel PIB i començar a prioritzar el benestar real i la sostenibilitat; de la població, que ha de despertar de l'anestèsia consumista i assumir el seu paper de ciutadans actius; i del sistema, que necessita una transformació radical que posi els límits planetaris i la dignitat humana per davant del creixement econòmic.
El temps de la complaença ha acabat. El temps dels monstres ja és aquí. La pregunta és si serem capaços de despertar abans que sigui massa tard.
Gener 2025
Fonts: Carnegie Corporation, Foreign Affairs, Council on Foreign Relations, Institut de Kiel, V-Dem Institute, Eurasia Group, Zygmunt Bauman, David Held
#CrisiGlobal #Democràcia #CanviClimàtic #Decreixement #Política #Geopolítica #Autoritarisme