Com hem arribat a la casella de sortida dels anys 30

1. Un Moment Històric Perillós

Segons Ian Bremmer, president d'Eurasia Group, estem entrant en un dels períodes més perillosos de la història mundial, comparable als anys 30 i als inicis de la Guerra Freda. El risc d'una crisi generacional, fins i tot d'una nova guerra global, és més alt que en qualsevol altre moment de la majoria de les nostres vides.

El 2025 es caracteritza per una confluència de factors inquietants: inestabilitat geopolítica sense precedents a Orient Mitjà, Àsia Central i Europa; una rivalitat creixent entre els Estats Units i la Xina; l'avanç de l'autoritarisme; i l'erosió de les institucions democràtiques. Les despeses militars globals han assolit nivells rècord, projectant-se arribar als 2 bilions de dòlars el 2026. Però darrere d'aquests símptomes hi ha una malaltia més profunda: la fallida d'un model econòmic i social basat en el creixement infinit.

2. La Covardia dels Governs

No han dit la veritat. El fracàs més greu dels governs occidentals no ha estat la mala gestió puntual, sinó la negativa sistemàtica a dir una veritat incòmoda: que el model de creixement econòmic indefinit és físicament impossible en un planeta amb recursos finits. Durant dècades, han mesurat l'èxit exclusivament pel PIB, ignorant els límits planetaris i prometent una prosperitat material sense fi que mai no podien garantir.

Han alimentat el monstre. En lloc de liderar una transició ordenada cap a un model econòmic sostenible quan encara hi havia temps, els governs han alimentat el consumisme com a motor econòmic. Han subvencionat indústries insostenibles, han permès l'obsolescència programada, han facilitat el crèdit fàcil per mantenir la roda del consum girant. El PIB havia de créixer, costés el que costés —a la Terra, a les generacions futures, a la pròpia cohesió social.

Han cedit a les pressions corporatives. El poder creixent de les corporacions globals sobre les economies nacionals ha capturat els governs democràtics. Qualsevol intent de qüestionar el model de creixement ha estat neutralitzat per lobbies que defensen els seus interessos a curt termini. Els polítics, pendents del cicle electoral, han preferit no enfrontar-se a veritats incòmodes que podrien costar-los vots.

El dèficit institucional. Les institucions internacionals —el Consell de Seguretat de l'ONU, el Fons Monetari Internacional, el Banc Mundial— no només no reflecteixen l'equilibri real del poder global, sinó que estan dissenyades per perpetuar un model econòmic caduc. Vivim una "recessió geopolítica", però també una crisi de legitimitat d'unes institucions que mai no van qüestionar el dogma del creixement.

3. La Passivitat de la Població

L'apatia com a epidèmia. Montesquieu va afirmar que "la tirania d'un príncep en una oligarquia no és tan perillosa per al benestar públic com l'apatia d'un ciutadà en una democràcia". Avui vivim en un món on els problemes semblen tan aclaparadors que és més fàcil tornar-se apàtic que lluitar pel que és correcte. Però aquesta apatia no és casual: ha estat cultivada.

El consumisme com a anestèsia. El sociòleg Zygmunt Bauman va advertir que l'estil de vida consumista alimenta l'egocentrisme i la passivitat, creant un terreny fèrtil per a l'autoritarisme. La promesa del consum —que la felicitat es pot comprar, que el benestar és acumular objectes— ha substituït el pensament crític. La filosofia s'ha substituït primer pel racionalisme científic, després per la religió dogmàtica, i ara per l'apatia intel·lectual. El buit existencial s'ha omplert amb consumisme, distraccions digitals i cambres d'eco ideològiques.

La trampa de la comoditat. Des del final de la Guerra Freda, els ciutadans occidentals no han afrontat amenaces existencials directes durant generacions. Això ha creat una complaença profunda i una aversió a qüestionar un sistema que, malgrat les seves injustícies, proporcionava una certa estabilitat material. Hem preferit no mirar les conseqüències del nostre estil de vida —ni ambientals, ni socials, ni geopolítiques— mentre poguéssim mantenir el nostre nivell de consum.

La desconnexió cívica. Els estudis mostren que la passivitat política dels joves s'explica tant per l'apatia com per l'alienació d'un sistema que perceben com a inamovible. Però la responsabilitat no és només dels joves: generacions senceres han abdicat del seu paper de ciutadans vigilants per convertir-se en consumidors passius. La democràcia requereix no només votar, sinó una vigilància constant i la disposició a acceptar veritats incòmodes sobre els límits del nostre model de vida.

4. La Caducitat del Sistema: El Mite del Creixement Infinit

El dogma del creixement. Durant dècades, el creixement econòmic s'ha presentat com l'únic indicador de salut d'una societat. El PIB havia de créixer any rere any, indefinidament. Qualsevol qüestionament d'aquest dogma era titllat d'utòpic o d'enemic del progrés. Però el que és veritablement utòpic és creure que es pot créixer infinitament en un planeta finit. La Terra no ho pot suportar, i les evidències —canvi climàtic, esgotament de recursos, pèrdua de biodiversitat— fa temps que ho demostren.

Un sistema dissenyat per a un món que no existeix. David Held descriu com el sistema global d'estats democràtics està atrapat en un cicle viciós. El que inicialment era un sistema virtuós després de la Segona Guerra Mundial —basat en la reconstrucció i l'expansió— ha produït processos que han transformat la globalització en un sistema que congela la capacitat de resoldre problemes. Les institucions actuals no poden qüestionar el model de creixement perquè van ser dissenyades per perpetuar-lo.

La desigualtat com a símptoma. La crisi financera de 2008-2009 va fer visible una realitat que el creixement havia amagat: la prosperitat no es distribuïa. El model de creixement infinit beneficiava desproporcionadament les elits mentre erosionava la classe mitjana i destruïa l'entorn natural. La divisió entre ciutats globals i perifèries, entre guanyadors i perdedors de la globalització, ha desestabilitzat políticament les societats i ha creat el brou de cultiu per al populisme.

El fracàs del model. Irònicament, els règims autocràtics han demostrat ser experts a explotar les oportunitats de la globalització mentre mantenien un control intern estricte. Rússia i la Xina han utilitzat magistralment els mercats oberts globals mentre restringien l'accés als seus mercats interns. Però ni ells escapen a la realitat física: el model de creixement infinit és insostenible per a tothom, només que alguns col·lapsaran abans que altres.

5. Paral·lelismes amb els Anys 30

El context històric. Els anys 30 van estar marcats per la inestabilitat econòmica, polítiques expansionistes agressives i extremisme ideològic. La Gran Depressió va generar qüestions sobre si la democràcia i el capitalisme eren adequats per a les demandes del món modern. Com va lamentar Edmund Wilson el 1931: "Hem perdut no només el nostre camí en el laberint econòmic, sinó la nostra convicció del valor del que estem fent". Avui, aquesta pèrdua de fe és encara més profunda: no només dubtem del sistema econòmic, sinó de la pròpia viabilitat del model de civilització que hem construït.

Els paral·lelismes econòmics. L'Institut de Kiel adverteix que les polítiques comercials actuals recorden les dels anys 30. El 1930, els EUA van introduir aranzels proteccionistes; els seus socis comercials van respondre amb mesures de represàlia i els fluxos comercials van col·lapsar, contribuint a la severitat de la Gran Depressió. Avui veiem el mateix patró: quan el model de creixement comença a fallar, els països es tanquen, culpen els altres, i busquen solucions individuals a problemes col·lectius.

L'auge de l'autoritarisme. El retrocés democràtic és un procés gradual que segueix processos legals per debilitar les institucions. Les causes inclouen la desigualtat econòmica creixent, les guerres culturals, les reaccions conservadores als canvis socials, i la política populista. Segons l'Institut V-Dem, la proporció global de democràcies va caure del 54% el 2009 al 49% el 2019. Quan el sistema econòmic deixa de funcionar per a la majoria, la gent busca respostes fàcils —i els autoritaris les ofereixen, culpant immigrants, elits, o enemics externs.

El revisionisme territorial. Com als anys 30, quan el Japó va annexar Manxúria (1931) amb poca més que no-reconeixement per part de les democràcies occidentals —no gaire diferent de la presa de Crimea per Rússia el 2014—, l'agressió militar per remodelar l'ordre internacional torna a ser acceptable. Quan els recursos s'esgoten i el creixement s'atura, la temptació de prendre'ls dels altres per la força augmenta.

6. La Memòria Esvaint-se de la Guerra

Vuitanta anys després. El politòleg Herfried Münkler assenyala que la lliçó més important del final de la guerra el 1945 —que els costos de redibuixar fronteres per mitjans militars superen amb escreix qualsevol benefici— està sent seriosament amenaçada. "És un procés d'aprenentatge complex i el seu impacte disminueix constantment. Al cap i a la fi, 80 anys és molt temps. Els testimonis oculars ja no hi són, o la seva capacitat de recordar s'ha tornat fràgil."

Líders sense experiència del trauma. La cruesa absoluta de la Segona Guerra Mundial va quedar gravada en la memòria de diverses generacions. Va ser el primer conflicte modern en què van morir molts més civils que combatents. Però ara, els líders actuals no han viscut personalment les destrosses, i això afecta la seva capacitat per comprendre les conseqüències reals de les seves decisions. Com va escriure el poeta Siegfried Sassoon durant la Primera Guerra Mundial, denunciant "la complaença insensible amb què la majoria dels que estan a casa miren la continuació d'agonies que no comparteixen i que no tenen prou imaginació per comprendre".

La complaença estratègica. Des del final de la Guerra Freda, els polítics occidentals han pogut assumir una postura de timidesa estratègica. Els nostres ciutadans no han afrontat el tipus d'amenaça existencial que ara afronta Ucraïna durant diverses generacions. Això ha creat complaença i una aversió a assumir riscos. Però també ha creat una incapacitat per entendre que hi ha coses pitjors que la incomoditat econòmica —com ara la guerra, la destrucció, la pèrdua de tot el que es donava per descomptat.

El record selectiu. Münkler adverteix que no hi ha hagut un compromís genuí amb els antecedents de la guerra, la guerra mateixa o el seu final. "El record d'aquests esdeveniments s'ha convertit en un símbol que s'invoca quan pot usar-se per donar suport a creences preexistents." Això explica com Putin pot rehabilitar selectivament Stalin mentre reivindica la "Gran Guerra Patriòtica", o com els polítics occidentals poden invocar la Segona Guerra Mundial mentre ignoren les lliçons que haurien d'haver après.

7. Conclusions: Canviar de Model o Repetir la Història

Antonio Gramsci va resumir els anys 30 amb la seva famosa frase: "El vell món es mor i el nou món lluita per néixer: ara és el temps dels monstres". És una descripció apta per a l'interregne entre l'ordre moribund d'avui i el que vingui després. La pregunta és: quin món naixerà?

La responsabilitat compartida. Hem arribat a aquest punt per una confluència de factors interconnectats: governs que no han tingut el coratge de dir la veritat sobre els límits del creixement; una població que s'ha deixat seduir per la promesa del consum il·limitat; un sistema econòmic dissenyat per créixer indefinidament en un planeta finit; i la pèrdua progressiva de la memòria col·lectiva sobre els horrors que arriben quan els sistemes col·lapsen i els pobles es disputen recursos escassos.

El canvi de model és inevitable. El model de creixement infinit acabarà, per les bones o per les dolentes. Podem triar una transició ordenada cap a una economia que respecti els límits planetaris i distribueixi els recursos de manera més justa, o podem esperar que el col·lapse —ambiental, social, bèl·lic— ens obligui a canviar en condicions molt més doloroses. Els anys 30 van acabar amb una guerra mundial que va matar desenes de milions de persones. No és un precedent que vulguem repetir.

La necessitat de despertar. Bauman advocava per la responsabilitat dels intel·lectuals i els ciutadans d'actuar com a col·laboradors responsables en la configuració de les seves societats. Però això requereix abandonar la comoditat de la passivitat i acceptar veritats incòmodes: que no podem consumir indefinidament, que el nostre estil de vida té conseqüències, que la "normalitat" a la qual volem tornar era part del problema.

Revertir aquestes tendències i construir un món més just i sostenible requereix un canvi de mentalitat profund: dels governs, que han de deixar de mesurar l'èxit pel PIB i començar a prioritzar el benestar real i la sostenibilitat; de la població, que ha de despertar de l'anestèsia consumista i assumir el seu paper de ciutadans actius; i del sistema, que necessita una transformació radical que posi els límits planetaris i la dignitat humana per davant del creixement econòmic.

El temps de la complaença ha acabat. El temps dels monstres ja és aquí. La pregunta és si serem capaços de despertar abans que sigui massa tard.

Gener 2025

Fonts: Carnegie Corporation, Foreign Affairs, Council on Foreign Relations, Institut de Kiel, V-Dem Institute, Eurasia Group, Zygmunt Bauman, David Held

#CrisiGlobal #Democràcia #CanviClimàtic #Decreixement #Política #Geopolítica #Autoritarisme