Ara que ens arriba l’hora de la jubilació, és inevitable fer un balanç. Després de dècades de treball, responsabilitats i sacrificis, ens parem un moment i mirem enrere, però també —i sobretot— mirem endavant. La primera pregunta que ens assalta és clara i contundent: ¿Els hem deixat un món millor als nostres fills? O, per contra, hem prioritzat la nostra comoditat —aquesta per la qual els nostres pares van lluitar tant— descuidant el futur de les pròximes generacions?

La veritat és dura d’admetre. Nosaltres vam rebre un país i unes condicions de vida notablement millors que les dels nostres pares. Ells van viure la postguerra, l’escassetat, el silenci imposat. Vam heretar l’esforç d’una generació que va aixecar un estat del benestar des de zero: sanitat pública, pensions dignes, accés a l’educació, possibilitat d’accedir a un habitatge… Per a molts de nosaltres, això va ser un punt de partida, no una conquesta. Hem viscut en una època de creixement, estabilitat relativa i prosperitat creixent. Però, ¿hem estat bons custodis d’aquest llegat?

La fragilitat del benestar que vam donar per fet

Mirem al nostre voltant i veiem fissures per tot arreu. L’estat del benestar sanitari, pilar fonamental, es ressent després d'anys de retallades, manca d’inversió i, en alguns casos, mala gestió. Les llistes d’espera s’allarguen, la pressió sobre els professionals és immensa i la qualitat del servei, tot i l’esforç heroic de molts, pateix. Ens preguntem: quan els nostres fills arribin a la nostra edat, tindran la mateixa tranquil·litat davant una malaltia? O hauran de recórrer a assegurances privades que no tothom es podrà permetre?

I després hi ha el tema de les pensions. Nosaltres hem pogut jubilar-nos amb una certa seguretat, amb la idea —encara que angoixada— que l’estat ens cobriria. Però el sistema es basa en la solidaritat intergeneracional, i la piràmide demogràfica s’inverteix. Avui, els joves cotitzen per pagar les nostres pensions. Demà, ¿qui ho farà per a ells? Es parla de retards en l’edat de jubilació, de pensions cada vegada més baixes, del necessari complement de plans privats. Molts dels nostres fills ja assumeixen que no rebran el que nosaltres rebem. És un pacte social que es trenca.

La batalla perduda per l’accés a la vida

I què direm de l’accés a l’habitatge i a la propietat? Per a la nostra generació, comprar una casa va ser un objectiu difícil, però assolible amb estalvi i sacrifici. Avui, per a molts joves, és una utopia. Lloguers que consumeixen la major part del sou, preus de venda desorbitats, contractes precaris… La idea de tenir un lloc propi, estable, on construir una vida i una família, s’esvaeix. En el seu lloc, una generació sencera es veu condemnada a la incertesa i, en molts casos, a dependre de l’ajuda familiar per aconseguir allò que nosaltres vam considerar un dret bàsic.

Un futur dirigit per “quatre personatges”

I aquí arriba la inquietud més fosca: la sensació que el control sobre les nostres vides i les dels nostres fills s’està escapant de les mans de la ciutadania. La pregunta que formuleu és poderosa: ¿Seran autòmats de quatre personatges que guiaran tot el sistema? És una imatge poètica i terrible. Parlem de grans corporacions, interessos financers, algorismes opacs i una classe política que, sovint, sembla més preocupada per les elits que pels ciutadans de carrer.

La concentració de poder i riquesa en mans de pocs, amenaça la mateixa democràcia. Les decisions crítiques sobre el clima, la tecnologia, l’economia global, es prenen lluny de la mirada i el control dels ciutadans. Ens hem adormit en la comoditat mentre el món es convertia en un lloc més desigual, més vulnerable i més dirigit per “quatre personatges” amb plans que no inclouen necessàriament el benestar de la majoria.

¿Què podem fer, ara, des de la jubilació?

No tot està perdut. La jubilació no és només el final d’una etapa laboral; pot ser l’inici d’un nou compromís. Tenim experiència, temps (relatiu) i, sobretot, la responsabilitat moral de no lliurar una espelma apagada.

Exigir transparència i bona gestió: Com a ciutadans i, ara, com a pensionistes amb veu i vot, hem de seguir exigint als governs que preservin i reforcin l’estat del benestar. Que la sanitat, les pensions i l’educació siguin innegociables.

Acompanyar les noves generacions: Transmetre el valor del qual vam tenir no des del ressentiment, sinó des de la solidaritat. Donar suport a les reivindicacions justes dels nostres fills i nets: per un habitatge digne, per un treball estable, per un futur sostenible.

No rendir-se al cinisme: El pitjor que podríem fer és encongir-nos d’espatlles i dir “jo ja hi he fet la meva part”. El món que vam rebre va ser una lluita constant dels que van venir abans. Ara ens toca a nosaltres continuar lluitant, encara que sigui des d’una altra trinxera.

Conclusió: L’herència veritable

Sí, és possible que hàgim descuidat el futur mentre gaudíem del present. És possible que els nostres fills heretin un món amb reptes més grans i xarxes de seguretat més dèbils. Però el llegat més important no són només les institucions o l’estabilitat econòmica. És la memòria de la lluita, la consciència dels drets i la importància de no donar-los per suposats. És el record del fet que el progrés no és irreversible, i que cal defensar-ho cada dia.

La nostra jubilació ha de ser un recordatori, per a nosaltres i per a ells, que el país i el món que volem no es construeixen una vegada i per sempre. Es construeixen, es defensen i es milloren, dia a dia, generació rere generació. No els deixem un món perfecte —això mai va ser possible—, però deixem-los, almenys, les eines, la consciència i l’exemple per no deixar de lluitar per un de millor. Aquesta serà la nostra veritable jubilació: saber que passem el relleu, no la rendició.