En l’era de les xarxes socials, hem internalitzat una dinàmica comunicativa preocupant: l’economia extrema de paraules. Plataformes com X (abans Twitter), amb els seus límits estrictes de caràcters, o fins i tot Mastodon i Bluesky, on el disseny i la inèrcia usuaril promouen la rapidesa, ens han entrenat per opinar, no per argumentar. Hem après a llançar consignes, no raonaments; a reaccionar, no a reflexionar.

La meva experiència a Friendica, una xarxa social oberta i sense límits de longitud als escrits, ho il·lumina amb claredat. Allà, puc desenvolupar una idea, contextualitzar-la, matisar-la i donar-li cos amb arguments. És un espai que recorda als blogs de l’era primigènia d’Internet, on el valor residia en la profunditat. Però quan comparteixo l’enllaç d’aquests textos en les xarxes més convencionals, el contrast és descoratjador. Les impressions, els “m’agrada” o els reposts no es tradueixen en una lectura atenta. La majoria no es prenen el temps. L’èxit es mesura en l’impacte immediat d’un titular, no en la persuasió d’un raciocini.

Aquesta dinàmica té dues conseqüències greus:

L’Empobriment del Debat Públic: Sense espai per als matisos, el discurs es polaritza. Les idees es redueixen a eslògans, fàcils de repetir i difícilment discutibles per manca de substància. La complexitat, inherent a qualsevol assumpte important, es dilueix. Deixem de practicar (i de valorar) l’art de construir un pensament coherent i extens.

La Porta Oberta a la Manipulació: Aquí rau el perill més gran. Si ningú llegeix els arguments complets, és fàcil manipular la percepció. És com extreure un fragment d’un vídeo fora de context, però aplicat a totes les idees. Aquells amb interessos ocults o voluntat de influir poden prendre una frase aïllada d’un text llarg, distorsionar-ne el sentit i llançar-la com a veritat absoluta a la voràgine de les xarxes. La majoria, acostumada a consumir bocins, acceptarà l’afirmació sense anar a la font, sense exigir el context. El manipulador no necessita contraargumentar la idea original; només ha de crear una narrativa més simple, impactant i compatible amb els biaixos preexistents.

El disseny de les plataformes no és innocent. Els algoritmes premien la interacció ràpida, la polèmica que genera clics, no la reflexió silenciosa. Ens han convertit en escorxadors d’informació, buscant sempre el tros més sagnant o més cridaner, i ho presenten com a “debatre”.

Què es pot fer?

No es tracta de demonitzar totes les xarxes, sinó de ser conscients d’aquesta tirania del caràcter limitant. Hem de:

Reivindicar els espais lents: Donar valor i utilitzar plataformes obertes (com Friendica, certes instàncies de Mastodon o els blogs) que permeten el desenvolupament d’idees.

Ser lectors actius: Ante un snippet polèmic, preguntar-nos: “I el context complet?” i anar a buscar-lo abans de compartir o opinar.

Escriure per entendre, no només per ser llegit: En els nostres perfils, intentar, quan el tema ho mereixi, escriure fils (threads) que construeixin un argument, encara que sapiguem que molts no llegiran fins al final. Són actes de resistència cultural.

El veritable poder, el que ens fa ciutadans crítics i lliures, no està en la capacitat d’opinar en poques paraules, sinó en la capacitat d’argumentar amb moltes. Si renunciem a això, si deleguem el pensament en eslògans, lliurem el terreny del debat als manipuladors. La batalla per l’atenció és, en el fons, la batalla pel sentit. I no podem permetre que la guanyin els que volen buidar-lo.