Fa vint anys, si algú ens hagués dit que un sol individu podria acumular una riquesa comparable a la producció econòmica anual de països desenvolupats, hauríem pensat que era ciència-ficció. Avui, aquesta realitat ja és tangible —i profundament inquietant.

A principis del 2025, Elon Musk, fundador de Tesla, SpaceX i propietari de X (abans Twitter), és considerat l’home més ric del món segons el Bloomberg Billionaires Índex i Forbes. El seu patrimoni net s’estima entre 190.000 i 230.000 milions de dòlars (és a dir, entre 190 i 230 mil milions), principalment lligat al valor de les accions de Tesla i SpaceX. Tot i que no ha arribat al bilió de dòlars (1.000 milions), la seva fortuna ja supera el PIB anual de més de 180 països.

Per posar-ho en context: el PIB de Dinamarca el 2024 va ser d’uns 405 mil milions de dòlars, el de Finlàndia uns 300 mil milions, i el de Xile uns 335 mil milions. Musk no supera aquests països en valor absolut, però la seva riquesa individual sí que supera el PIB de nacions com:

Noruega (aprox. 570 mil milions en 2022, però amb fortes oscil·lacions per la dependència del petroli),
Nova Zelanda (260 mil milions),
Eslovàquia (130 mil milions),
Costa Rica (75 mil milions),
Uruguai (88 mil milions).

Més enllà de Musk, altres magnats de la tecnologia acumulen riqueses d’escala quasi nacional. Jeff Bezos (Amazon) i Mark Zuckerberg (Meta) tenen patrimonis que superen els 170.000 milions de dòlars. Larry Page i Sergey Brin (Google) també figuren per sobre dels 120.000 milions. Si ajuntem aquests actius, estem parlant d’un grup de menys de deu persones que, juntes, concentren una riquesa equivalent al PIB combinat de països com Suècia, Polònia i Portugal junts.
Poder més enllà dels diners

Però el que és realment disruptiu no és només la quantitat de diners, sinó el poder estructural que aquestes figures exerceixen:

Controlen infraestructures digitals globals: xarxes socials, sistemes de càlcul en núvol, intel·ligència artificial, logística i fins i tot l’accés a l’espai.
Influencien àmpliament l’opinió pública: una decisió en una plataforma com X o Meta pot alterar eleccions, moviments socials o crisis humanitàries.
Operen fora del control democràtic: no han estat elegits per ningú, però poden canviar regles que afecten milers de milions de persones —des de la moderació de continguts fins a les condicions laborals en magatzems automatitzats.

Aquesta concentració de poder —econòmic, tecnològic i simbòlic— configura un nou tipus de governança global informal, on un petit grup d’individus decideix, sovint en l’ombra, sobre el futur de la humanitat.
Cap a una nova ètica de la riquesa?

La bona notícia és que aquesta realitat ha començat a generar resistències. Des de propostes d’impostos extraordinaris a la riquesa (com les defensades per economistes com Gabriel Zucman o Thomas Piketty), fins a iniciatives per regular les plataformes tecnològiques (com la Llei de Serveis Digitals de la Unió Europea), hi ha moviments creixents per reclamar que cap persona hagi de tenir més influència que una nació sencera.

Perquè la democràcia no es pot entendre en un món on el futur el dissenyen uns pocs, des d'una oficina a Silicon Valley.

El temps de la ciència-ficció ja ha passat. Ara comença el temps de la responsabilitat col·lectiva.