És una de les grans ironies de la nostra història recent. Hi ha una generació, la dels nostres avis, que va viure sota una dictadura feroç que prohibia el català als espais públics, perseguia les nostres tradicions i intentava per tots els mitjans homogeneïtzar-nos en una Espanya única. I, tanmateix, en aquells anys foscos, la llengua es va refugiar a les llars, les sardanes es ballaven amb un orgull rebel als aplecs amagats, i el sentiment de pertànyer a una nació diferent creixia soterrat, però viu.

Avui, en ple segle XXI i amb una autonomia que hauria semblat un somni als anys 50, ens trobem amb una realitat desconcertant: on és ara aquella resistència silenciosa? La censura franquista ja no hi és, però les places on es ballaven sardanes s'han buidat. La llengua ja no està proscrita, però és normal —com assenyales— veure dues persones catalanes parlant en castellà al metro de Barcelona. És la paradoxa de la pèrdua: el que la repressió no va aconseguir exterminar, ho està aconseguint la llibertat mal entesa d'una globalització sense ànima.

La conquesta del benestar material

El poder material ha suplantat el sentiment de pertànyer a un país. La transició democràtica va arribar acompanyada d'un progrés econòmic sense precedents. Vam canviar el camp per la fàbrica, i el poble per la gran ciutat. Aquesta mobilitat, juntament amb l'explosió del turisme i les onades migratòries, va transformar radicalment el teixit social de Catalunya, especialment a la seva àrea metropolitana.

El català, abans l'únic ciment en moltes comunitats, va passar a ser una opció més en un mercat lingüístic on el castellà era la moneda dominant. I el que és més perillós: va passar a ser vista com un obstacle. Obstacle per a l'ascens laboral, per a la integració dels nouvinguts, per a la "normalització" en un espai on el castellà era el codi d'accés a la cultura de masses i al consum.

Esvair de les tradicions en l'era de l'entreteniment passiu

I què passa amb les tradicions? La sardana, els castells, les festes majors... Aquests rituals que eren l'ànima col·lectiva dels pobles s'enfronten ara a un rival molt més poderós que la censura: l'oci individual i digital.

Durant el franquisme, l'aplec era una de les poques vies d'expressió comunitària. Avui, l'oferta de lleure és infinita i passiva. La televisió, les xarxes socials i la cultura de consum ofereixen una satisfacció immediata que no requereix esforç col·lectiu. Ballar una sardana és difícil, requereix aprenentatge, coordinació i un sentit de pertinença. Consumir continguts a un mòbil no.

La falsa llibertat de l'assimilació

I arribem al punt més dolorós: la llengua. Dius que "ni el temps del règim franquista s'havia perdut tant l'hàbit de parlar el català". És una observació profunda i certa. La repressora era externa, i per tant generava rebuig i resistència. La pressió que pateix el català avui és més subtil, més insidiosa. És la pressió de la "pragmàtica", de no voler "incomodar", de la lleugeresa de cedir a la via més fàcil.

Aquesta no és una llibertat autèntica. És la llibertat és aquí on connecta la teva última reflexió: "Veig molt complicat una independència de Catalunya, perquè la gent no té el sentiment de ser un país". Absolutament. La independència política sense una independència cultural i lingüística prèvia és una embolcalla buida. De què serveix un estat propi si la seva ànima s'ha diluït? Si hem perdut el que realment ens feia diferents?

El repte, doncs, ja no és només polític. És existencial. Es tracta de preguntar-nos si som capaços de construir una societat on el català no sigui una opció romàntica, sinó l'eix natural de la vida pública; on les tradicions no siguin un record folklòric per als turistes, sinó la manera com celebrem el fet d'estar junts.

La lluita ja no és contra un dictador amb bigoti. És contra la nostra pròpia acomodació, contra el pes mort de la globalització i la inèrcia de la desmemòria. És una lluita molt més difícil, perquè l'enemic ja no és un home amb un fusell, sinó un fantasma que portem dins de l'home que, després de treure's les cadenes, es queda quiet perquè ja no recorda com es camina. Hem interioritzat que parlar en castellà és més "còmode", més "inclusiu", sense adonar-nos que aquesta comoditat està construint la nostra pròpia tomba cultural.

La independència com a projecte buit

"Veig molt complicat una independència de Catalunya, perquè la gent no té el sentiment de ser un país". La independència política sense una independència cultural i lingüística prèvia és una embolcalla buida. De què serveix un estat propi si la seva ànima s'ha diluït? Si hem perdut el que realment ens feia diferents?

El repte, doncs, ja no és només polític. És existencial. Es tracta de preguntar-nos si som capaços de construir una societat on el català no sigui una opció romàntica, sinó l'eix natural de la vida pública; on les tradicions no siguin un record folklòric per als turistes, sinó la manera com celebrem el fet d'estar junts.

La lluita ja no és contra un dictador amb bigoti. És contra la nostra pròpia acomodació, contra el pes mort de la globalització i la inèrcia de la desmemòria. És una lluita molt més difícil, perquè l'enemic ja no és un home amb un fusell, sinó un fantasma que portem dins.

#LaGranParadoxa #OnÉsLaResistència #MemòriaVoraç #IdentitatEsmorrada #SardanesSensePoble #CatalàOpcióObligada #GlobalitzacióSenseÀnima #PèrduaSilenciosa #IndependentSenseÀnima #LlenguaDePasillo #TradicionsEnExtinció
#CatalunyaSensePell