En l’imaginari col·lectiu, Mart és la nova frontera, el planeta vermell que espera ser colonitzat per l’ésser humà. És una visió alimentada per pel·lícules, llibres i, sobretot, per figures públiques com Elon Musk, que parlen de ciutats marcianes i d’una humanitat multiplanetària com si fos una qüestió de dècades. Però ara, un dur recordatori de la ciència més pura i dura ens impacta amb la força d’una tempesta solar: cap humà podria sobreviure a la superfície de Mart més de quatre anys a causa de la radiació letal.

Aquesta afirmació, basada en models i dades recollides per sondes i rovers, no és una especulació. És la conclusió d’estudis que quantifiquen l’incessant bombardeig de partícules còsmiques galàctiques i solars que esquitxen l’atmosfera tenue de Mart. No hi ha camp magnètic global que les desviï, ni una atmosfera densa que les aturi. A la superfície, l’ésser humà estaria exposat a una dosi de radiació aproximadament 700 vegades superior a la de la Terra.

La Paradoxa de la Protecció
El viatge interplanetàri, encara que perillós, permet un cert blindatge a la nau. Però el veritable problema sorgeix un cop instal·lats. Com assenyala la investigació, la solució aparent –enterrar-se o envoltar-se de gruixudes parets metàl·liques– es converteix en un boomerang tòxic. Aquests materials, en interaccionar amb la radiació còsmica d’alta energia, produeixen una "pluja de radiació secundària", una cascada de partícules encara més difícils d’aturar i potencialment més danyines per als teixits biològics. En certa manera, la teva pròpia fortalesa es converteix en el teu verdugo, accelerant la dosi acumulada fins a creuar el llindar dels 4 anys, moment en què els riscos de càncer, malalties cardiovasculars i danys neurodegeneratius esdevenen pràcticament segurs.

El Somni i el Negoci
Aquí és on el relat xoca amb la realitat. Propostes grandiloqüents de colònies autosuficients a la dècada del 2030, com les que esmenta la NASA amb cautela o empreses com SpaceX amb més audàcia, es troben amb aquest mur físic insalvable amb la tecnologia actual. Aquest contrapunt obliga a una reflexió crítica: ¿Fins a quin punt la narrativa de la colonització marciana immediata està alimentada per necessitats científiques i d’exploració, i fins a quin punt és un recurs per a captar inversions multimilionàries i fomentar un ecosistema empresarial?

La denúncia que alguns fan –que es tracta d’una "gran mentida" per a canalitzar fons públics cap a negocis privats–, tot i que pot sonar dura, assenyala un risc real: el de vendre un futur impossible per a finançar el present. La recerca en propulsió, suports de vida i materials que aquesta carrera espacial privada impulsa és valuosa, però cal separar clarament els avenços tecnològics reals de la fantasia de venda.

Cap a On Anem?
Aquesta revelació no ha de significar l’abandonament de Mart. Al contrari, hauria de reorientar l’esforç amb honestedat. Els objectius han de ser més modestos, més científics i, sobretot, més segurs: missions tripulades de curta durada amb habitacles protegits amb materials innovadors (potser amb aigua o regolits marcians tractats), o l’exploració intensiva amb robots i intel·ligència artificial. La prioritat hauria de ser descobrir com sobreviure allà, no com instal·lar-nos-hi amb una esperança de vida truncada.

Mart segueix sent un objectiu cridaner, un laboratori natural immens. Però ens ha llençat la seva primera i més clara advertència: la seva superfície és un entorn profundament hostil que no perdona. Ignorar aquesta veritat, per convenient que sigui per al marketing o per al nacionalisme espacial, no només és irresponsable, sinó potencialment criminal. L’exploració humana de l’espai ha de néixer de la humilitat davant les lleis de la física, no de la megalomania o de l’interès econòmic disfressat de destí manifest.

L’únic "forat negre" del qual hem de témer per ara no és a l’espai, sinó el que pugui absorbir els nostres recursos i la nostra atenció en promeses buides, mentre la ciència ens crida a mirar el problema als ulls i a buscar solucions reals, encara que siguin menys espectaculars.

La veritat còsmica és brutal. Ara ens toca ser prou intel·ligents per a escoltar-la.