Un cicle que es tanca

Hi ha moments en la història en què, mirant enrere i mirant endavant alhora, un té la sensació inquietant que el present s'assembla massa al passat. No el passat proper, de dècades, sinó el passat profund, el dels segles. El dels imperis i els senyors feudals.

Potser no és una metàfora. Potser és un diagnòstic.

Els fets, sense embelliments

El món del segle XXI presenta una concentració de riquesa i poder que no té precedents en l'era moderna. Menys d'un centenar de persones acumulen una riquesa equivalent a la de la meitat de la humanitat. Empreses privades —no estats, empreses— controlen la infraestructura de comunicació global: qui parla, qui és silenciat, quina informació circula i quina es sepulta. Uns pocs individus disposen de flotes espacials privades, exèrcits de lobbyistes, mitjans de comunicació propis i la capacitat de moure mercats financers amb un missatge a les xarxes.

Elon Musk influeix directament en la política exterior dels Estats Units. Larry Fink, des de BlackRock, gestiona més actius que el PIB de la majoria de països del món. Jeff Bezos va construir un imperi logístic que fa obsolets els sindicats i doblega governs. Mark Zuckerberg decideix, des de Menlo Park, quines idees es propaguen i quines moren en la foscor de l'algoritme.

Això no és capitalisme tal com el van concebre els seus teòrics. Això és quelcom diferent. Quelcom que, si li busquem un nom en la biblioteca de la història, s'assembla molt al que ja vam viure.

Roma primer, el feudalisme després

L'Imperi Romà en la seva fase de decadència no va col·lapsar d'un dia per l'altre. Va ser un lliscament lent. El ager publicus —les terres comunes del poble romà— va anar passant progressivament a mans de l'aristocràcia senatorial. Els petits agricultors lliures van acabar convertits en coloni, lligats a la terra d'altri. El Senat, que havia nascut com a institució republicana, va devenir un club de famílies riques que legislaven en benefici propi mentre el poble aclamava emperadors al circ.

Quan l'estructura imperial es va esmicar, el buit de poder no el va omplir el poble. El va omplir la noblesa local. I va néixer el feudalisme.

El feudalisme no va ser una aberració. Va ser una solució pragmàtica al problema del poder en un món sense institucions fortes. El senyor feudal oferia protecció; el camperol oferia treball i lleialtat. Un pacte desigual, però un pacte. El poder era personal, visible, encarnat en un individu que vivia en un castell que podies veure des del teu camp.

La gran diferència d'avui és que el castell és invisible. Està en un servidor a Nevada, en un fons d'inversió a Nova York, en un algorisme que no té rostre ni adreça.

El feudalisme de plataforma

Els treballadors de les gig economy —els riders, els conductors d'Uber, els autònoms de plataformes digitals— no són assalariats en el sentit clàssic. Tampoc són empresaris. Són serfs digitals. Treballen per a un senyor que no reconeixen com a patró, sota unes condicions que no van negociar, amb uns ingressos que l'algoritme determina unilateralment. No tenen castell sobre el cap, però tampoc terra sota els peus.

Amazon construeix ciutats logístiques on les condicions laborals recorden les descripcions de les manufactures del segle XIX, però amb càmeres de vigilància i sensors de productivitat. Google i Meta coneixen els seus usuaris millor del que cap inquisidor medieval va conèixer mai els seus feligresos. I com els inquisidors, utilitzen aquest coneixement per mantenir el control.

El vassallatge d'avui és contractual i voluntari en aparença. Acceptem les condicions d'ús sense llegir-les. Donem les nostres dades a canvi de serveis gratuïts. Vivim en pisos de fons d'inversió. Treballem per a empreses que paguen menys impostos que els seus empleats. I ho acceptem perquè l'alternativa —en l'imaginari col·lectiu— sembla pitjor.

Exactament com el camperol medieval que preferia el jou del senyor a la incertesa del bosc.

Com ho hem permès

Aquí rau la pregunta que fa mal.

Les societats occidentals van conquerir drets durant el segle XX a un cost immens. Guerres, vagues, revolucions, lluites de dècades. El sufragi universal, la negociació col·lectiva, l'estat del benestar, la regulació financera, la premsa lliure. Tot un sistema de contrapesos dissenyat per impedir que el poder es concentrés massa en massa poques mans.

I en menys de quaranta anys, gran part d'aquest sistema ha estat desmuntat. No per la força, sinó per la indiferència.

La desregulació financera dels anys vuitanta i noranta es va presentar com a modernització. La precarització laboral, com a flexibilitat. La privatització de serveis públics, com a eficiència. El retall de l'estat del benestar, com a responsabilitat fiscal. I cada vegada, una majoria cansada, desinformada o simplement aclaparada per la quotidianitat va acceptar el marc que li proposaven.

No és que el poble hagi estat enganyat de manera simple i lineal. És més complex, i per tant més trist. Ha estat una combinació de factors que es reforcen mútuament: l'atomització social que destrueix la consciència de classe i d'interès comú; la saturació informativa que fa impossible distingir el rellevant del soroll; el consum com a substitut de la participació política; i la por —la por real, la dels que arriben justos a final de mes— que paralitza i fa conservadors fins i tot els qui més haurien de guanyar amb el canvi.

La desidia no és una falla moral individual. És el resultat d'un sistema dissenyat per produir-la.

El cicle i el seu pes

Les civilitzacions tendeixen a cicles. Gibbon ho va descriure per a Roma. Ibn Khaldun ho va teoritzar per als imperis islàmics. Els moments d'ascens popular —de conquesta de drets i redistribució del poder— tendeixen a ser curts i costosos. Els moments de reconcentració del poder tendeixen a ser llargs i silenciosos.

El que estem vivint no és una crisi. Una crisi és aguda, visible, resoluble. El que estem vivint és una transició estructural. Un retorn a la condició natural —si és que existeix tal cosa— de les societats humanes complexes: una minoria que decideix i una majoria que s'adapta.

Els noms han canviat. El rei ara porta sudadera i parla de "missió". El noble ara és un fons d'inversió amb sigles. El vassall ara té smartphone i subscripció a Netflix. Però l'estructura de fons, la geometria del poder, s'assembla pertorbadorament a la que qualsevol estudiós del feudalisme reconeixeria sense esforç.

Sense final feliç

Seria fàcil acabar aquí amb una crida a l'acció, una llista de solucions, una dosi d'esperança administrada amb compte. Però seria deshonest.

Les forces que han portat fins aquí —la globalització del capital, la velocitat tecnològica, la fragmentació política, l'esgotament de les institucions representatives— no es revertiran en una legislatura ni amb un moviment social, per ben intencionat que sigui. Les solucions, si existeixen, seran lentes, parcials, costoses i probablement invisibles per als qui viuen avui.

El que sí que podem fer, l'únic que sembla honest de proposar, és mirar-ho amb claredat. Anomenar les coses pel seu nom. Resistir la temptació del cinisme —que és la porta d'entrada a la resignació— però també la de l'optimisme fàcil, que és la seva altra cara.

El feudalisme va durar segles. L'Antic Règim va durar segles. No perquè la gent fos estúpida o covarda, sinó perquè les estructures de poder, un cop consolidades, generen la seva pròpia gravetat.

Estem, potser, en el moment en què la nova estructura es consolida. En plena cristal·lització. I com a qualsevol procés de cristal·lització, el que s'estava formant ja era allà, en solució, invisible, molt abans que el sòlid fes acte de presència.

Constatar-ho no és rendir-se. És, almenys, no mirar cap a un altre costat.