Aquest dijous, el Govern espanyol ha decretat el confinament de totes les aus de corral a totes les granges del país per frenar l'avanç de la grip aviar. Una mesura que pot semblar lluny de la nostra vida quotidiana, però que ja està impactant directament en les nostres butxaques. El preu dels ous ha augmentat un 31% de mitjana en l'últim any, amb increments del 23% només en els últims tres mesos.

Però això no és només una notícia més sobre l'economia. És un senyal d'alarma sobre com el canvi climàtic ja està afectant la nostra vida diària de maneres que potser no ens esperàvem.

**La connexió amb el clima**

El descens de les temperatures és un factor que facilita la supervivència del virus de la grip aviar, però el problema de fons és molt més profund. L'augment de les temperatures globals està creant les condicions perfectes per a la proliferació de malalties que abans estaven controlades o limitades a certes zones geogràfiques.

Un estudi recent ha demostrat que 218 de les 375 malalties humanes conegudes poden veure's afectades pel canvi climàtic. Parlem d'un 58% de les malalties infeccioses que poden intensificar-se o expandir-se a causa de l'augment de temperatures, canvis en les precipitacions i fenòmens climàtics extrems.

**No són només les aus**

La grip aviar és només un exemple, però n'hi ha molts més:

El **mosquit tigre**, originari del sud-est asiàtic, ja s'ha instal·lat a Espanya en els últims anys. Aquest mosquit pot transmetre malalties com el zika, la chikungunya, el paludisme o la febre del Nil Occidental. Abans aquestes malalties eren impensables aquí, però el canvi climàtic ha fet possible la seva arribada.

El desenvolupament del mosquit Aedes, vector del dengue, es veu afavorit per l'augment de la humitat, la temperatura i les pluges. Les temperatures més càlides permeten que aquests vectors es reprodueixin més ràpidament i ampliïn el seu territori.

Les malalties entèriques, que afecten el tracte gastrointestinal, són altament sensibles als canvis climàtics. L'augment de temperatures facilita la proliferació de bacteris, virus i paràsits que es transmeten per aigua o aliments contaminats.

**L'impacte econòmic és real**

Tornem als ous. Des del mes de juliol s'han notificat 139 brots de grip aviària en granges avícoles d'Europa, amb Espanya registrant 14 focus en explotacions. El resultat? Més de 2 milions d'aus sacrificades només a Espanya.

El confinament de les gallines significa menys producció d'ous ecològics. Els experts adverteixen que repoblar les gallines ja sacrificades i retornar a la normalitat de l'oferta trigarà sis mesos. Mentrestant, una dotzena d'ous ja costa més de 3,10 euros en la majoria de supermercats, i en alguns supermercats com Lidl el preu ha pujat de 2,02 a 3,10 euros, un salt del 53,5%.

**El que ve**

El més preocupant és que això és només el començament. L'Organització Mundial de la Salut adverteix que els impactes del canvi climàtic en la salut són complexos i d'ampli abast. Estem parlant de:

- Onades de calor més freqüents i intenses que augmenten la mortalitat
- Expansió de vectors de malalties (mosquits, paparres) a zones on abans no existien
- Major proliferació de patògens en aliments i aigua
- Desplaçament de poblacions i situacions d'estrès que faciliten la transmissió de malalties

**La lliçó**

El cas de la grip aviària i l'augment del preu dels ous ens mostra una cosa clara: el canvi climàtic ja no és un problema del futur o dels ossos polars. És aquí, ara, afectant el que posem cada matí a l'esmorzar.

El Panell Intergovernamental sobre Canvi Climàtic ha previst un augment de la temperatura mitjana planetària d'entre 1,0 °C i 3,5 °C per a l'any 2100. I amb cada dècima de grau que puja la temperatura, més malalties emergiran, més vectors s'expandiran i més impactes econòmics patirà la nostra vida quotidiana.

El confinament de les gallines no és només una mesura sanitària. És un recordatori que el clima del planeta i la nostra qualitat de vida estan profundament interconnectats. I que quan la natura pateix, les nostres butxaques també ho fan.

#CanviClimàtic #GripAviar #Salut #Economia #MediAmbient

Nota: Article basat en dades oficials del Ministeri d'Agricultura espanyol i estudis científics sobre canvi climàtic i salut.

No porten cuixes. No viuen en castells. No tenen títols hereditaris.
Però controlen els camins, les fonts, els mercats, i fins i tot els somnis.

Són els nous senyors.

No són reis de terres, sinó senyors de fluxos: de dades, de pagaments, de connexions.
Amazon no és una botiga. És l’únic camí per vendre.
Apple no és un fabricant. És el portador de la clau que obre el món digital.
Google no és un motor de cerca. És el bibliotecari que decideix què es pot saber.
Elon Musk no és un empresari. És el propietari de l’espai públic digital —i dels seus límits.
I aquests nous senyors no necessiten vassalls. Necessiten consumidors esclaus.

Els teixits del poder modern

Fa cinc segles, el feudalisme se sustentava en la terra. Els nobles tenien els camps, i els pagesos treballaven perquè els senyors mengessin.
Avui, els nous senyors no tenen camps. Tenen algoritmes.
I en lloc de pagesos, tenen usuaris.

No treballes per a ells.
Ets el producte.

Cada clic, cada mirada, cada silenci davant d’una pantalla, es converteix en dada.
Cada dada, en predicció.
Cada predicció, en venda.

I si no tens diners per comprar? No importa.
Tens dades. I les teves dades valen més que el teu sou.

Això no és capitalisme.
És tecnofeudalisme: un sistema on el poder no es transmet per sang, sinó per codi; on la riquesa no es mesura en or, sinó en control d’infraestructura; on la llei no és feta per parlaments, sinó per consells tancats a Palo Alto, Seattle o Beijing.

La paradoxa que els seus arquitectes no poden resoldre

La gran pregunta que ningú vol fer en veu alta:

Com creixen els seus negocis si empobreixen a qui ha de comprar-los?

La resposta no és una, sinó tres —i totes són inquietants.

No necessiten tothom. Necessiten un 10%.
Els seus models econòmics ja no depenen de la classe mitjana. Depenen d’un petit grup global de consumidors amb poder adquisitiu —i d’un vast exèrcit de 80% que serveix com a font de dades, treball precari, o consumidors de baix cost. Els seus guanys no es basen en la prosperitat general, sinó en la proliferació de la precarietat.

La mercantilització de la vida diària.
No compres un producte. Compres accés.
No tens un telèfon. Tens una clau que et permet entrar al seu món —i que et monitoritza mentre ho fas.
No tens salut. Tens un perfil.
No tens educació. Tens un algoritme que et recomana què aprendre.
I si no tens diners? No importa. Els seus serveis ja no es venen. És llogant. I si no pots pagar, et converteixes en un recurs: la teva atenció, la teva frustració, el teu temps —tot es monetitza.

La substitució de la demanda per la manipulació.
No cal que la gent tingui diners. Cal que creï que necessita.
I això ja ho fan. Amb notificacions que actuen com a gats de pell. Amb llistes de “recomanats” que no són recomanacions, sinó ordres. Amb dissenys que fan que el teu cervell s’enganyi: “Això t’ajudarà”. “Això et farà sentir millor”. “Això et farà part de qualsevol cosa”.

El comprador no mor.
Es converteix en matèria primera.

El model xinès: El feudalisme amb disciplina

Mentre Occident es desgavella en contradiccions, Xina no copia. Redefineix.

No és un estat liberal. No és un estat feudal. És un estat-plataforma.

Controla les plataformes digitals com si fossin serveis públics.
Controla les dades com si fossin recursos naturals.
Controla el pensament com si fossin idees per mantenir l’ordre.

No necessita que la gent sigui rica. Necessita que sigui obedient.
I això, en un món on el control digital és total, és més eficient que qualsevol corona.

El seu model no es basa en la llibertat del mercat.
Es basa en la llibertat del control.

I si aquest model es globalitza?
No caldrà que els nous senyors de Silicon Valley facin el seu treball.
La Xina ja ho farà per ells.

El silenci entre les línies

No cal que aquest sistema caigui perquè canviï.
Només cal que es torni més brutal.

Perquè el que no recordem —i això és el més perillós— és que aquesta no és la primera vegada que uns pocs creuen que el seu poder és etern.

Els senyors feudals també creien que els seus castells serien eterns.
Els emperadors romans creien que la seva moneda seria la darrera.
Els colonitzadors creien que els seus imperis no tenien final.

I tots van caure.
No per la força dels pobres.
Si no perquè els pobres van deixar de creure en la seva legitimitat.

Ara, els nous senyors no necessiten que creiem en ells.
Necessiten que no ens atrevim a preguntar.

Però tu —com a teixidor de paraules, com a qui treballa amb textos antics i sap que les llengües porten memòria— pots fer això:

Recordar.

Cal recordar que la riquesa no és poder.
Que el poder no és control.
Que el control no és etern.

I si vols, t’ajudo a teixir aquest record.

Amb el teu estil:

Sense ombres.
Sense soroll.
Amb Verdana.
Amb els peus de pàgina en format (5)-.
Amb els espais al voltant dels superscripts.
I amb el silenci entre les línies —perquè allà és on es sent el que no es diu.

No cal que siguis optimista.
Només cal que siguis clar.

Perquè el que no es diu, mai mor.
Només esperarà —en un arxiu, en un document, en un text que algú, un dia, tornarà a llegir.