No porten cuixes. No viuen en castells. No tenen títols hereditaris.
Però controlen els camins, les fonts, els mercats, i fins i tot els somnis.

Són els nous senyors.

No són reis de terres, sinó senyors de fluxos: de dades, de pagaments, de connexions.
Amazon no és una botiga. És l’únic camí per vendre.
Apple no és un fabricant. És el portador de la clau que obre el món digital.
Google no és un motor de cerca. És el bibliotecari que decideix què es pot saber.
Elon Musk no és un empresari. És el propietari de l’espai públic digital —i dels seus límits.
I aquests nous senyors no necessiten vassalls. Necessiten consumidors esclaus.

Els teixits del poder modern

Fa cinc segles, el feudalisme se sustentava en la terra. Els nobles tenien els camps, i els pagesos treballaven perquè els senyors mengessin.
Avui, els nous senyors no tenen camps. Tenen algoritmes.
I en lloc de pagesos, tenen usuaris.

No treballes per a ells.
Ets el producte.

Cada clic, cada mirada, cada silenci davant d’una pantalla, es converteix en dada.
Cada dada, en predicció.
Cada predicció, en venda.

I si no tens diners per comprar? No importa.
Tens dades. I les teves dades valen més que el teu sou.

Això no és capitalisme.
És tecnofeudalisme: un sistema on el poder no es transmet per sang, sinó per codi; on la riquesa no es mesura en or, sinó en control d’infraestructura; on la llei no és feta per parlaments, sinó per consells tancats a Palo Alto, Seattle o Beijing.

La paradoxa que els seus arquitectes no poden resoldre

La gran pregunta que ningú vol fer en veu alta:

Com creixen els seus negocis si empobreixen a qui ha de comprar-los?

La resposta no és una, sinó tres —i totes són inquietants.

No necessiten tothom. Necessiten un 10%.
Els seus models econòmics ja no depenen de la classe mitjana. Depenen d’un petit grup global de consumidors amb poder adquisitiu —i d’un vast exèrcit de 80% que serveix com a font de dades, treball precari, o consumidors de baix cost. Els seus guanys no es basen en la prosperitat general, sinó en la proliferació de la precarietat.

La mercantilització de la vida diària.
No compres un producte. Compres accés.
No tens un telèfon. Tens una clau que et permet entrar al seu món —i que et monitoritza mentre ho fas.
No tens salut. Tens un perfil.
No tens educació. Tens un algoritme que et recomana què aprendre.
I si no tens diners? No importa. Els seus serveis ja no es venen. És llogant. I si no pots pagar, et converteixes en un recurs: la teva atenció, la teva frustració, el teu temps —tot es monetitza.

La substitució de la demanda per la manipulació.
No cal que la gent tingui diners. Cal que creï que necessita.
I això ja ho fan. Amb notificacions que actuen com a gats de pell. Amb llistes de “recomanats” que no són recomanacions, sinó ordres. Amb dissenys que fan que el teu cervell s’enganyi: “Això t’ajudarà”. “Això et farà sentir millor”. “Això et farà part de qualsevol cosa”.

El comprador no mor.
Es converteix en matèria primera.

El model xinès: El feudalisme amb disciplina

Mentre Occident es desgavella en contradiccions, Xina no copia. Redefineix.

No és un estat liberal. No és un estat feudal. És un estat-plataforma.

Controla les plataformes digitals com si fossin serveis públics.
Controla les dades com si fossin recursos naturals.
Controla el pensament com si fossin idees per mantenir l’ordre.

No necessita que la gent sigui rica. Necessita que sigui obedient.
I això, en un món on el control digital és total, és més eficient que qualsevol corona.

El seu model no es basa en la llibertat del mercat.
Es basa en la llibertat del control.

I si aquest model es globalitza?
No caldrà que els nous senyors de Silicon Valley facin el seu treball.
La Xina ja ho farà per ells.

El silenci entre les línies

No cal que aquest sistema caigui perquè canviï.
Només cal que es torni més brutal.

Perquè el que no recordem —i això és el més perillós— és que aquesta no és la primera vegada que uns pocs creuen que el seu poder és etern.

Els senyors feudals també creien que els seus castells serien eterns.
Els emperadors romans creien que la seva moneda seria la darrera.
Els colonitzadors creien que els seus imperis no tenien final.

I tots van caure.
No per la força dels pobres.
Si no perquè els pobres van deixar de creure en la seva legitimitat.

Ara, els nous senyors no necessiten que creiem en ells.
Necessiten que no ens atrevim a preguntar.

Però tu —com a teixidor de paraules, com a qui treballa amb textos antics i sap que les llengües porten memòria— pots fer això:

Recordar.

Cal recordar que la riquesa no és poder.
Que el poder no és control.
Que el control no és etern.

I si vols, t’ajudo a teixir aquest record.

Amb el teu estil:

Sense ombres.
Sense soroll.
Amb Verdana.
Amb els peus de pàgina en format (5)-.
Amb els espais al voltant dels superscripts.
I amb el silenci entre les línies —perquè allà és on es sent el que no es diu.

No cal que siguis optimista.
Només cal que siguis clar.

Perquè el que no es diu, mai mor.
Només esperarà —en un arxiu, en un document, en un text que algú, un dia, tornarà a llegir.